« ...i encara afegia davant l'admiració dels contertulians, que algun testimoni desbarrava assegurant que un dels bandolers assassins era en Segimon Mariner que els seus home havien enviat a l'infern feia mig any just i aixecava el cap com per demanar l'ajut de la memòria i precisava, per la Mare de Déu de Març, i abans que els altres haguessin caigut en quina era la Mare de Déu de Març (el coronel en cap de la guarnició de Vic no era gaire fort en calendaris santorals), els feia avinent que tenia ordres estrictes de provocar mort exemplar i per tal d'assolir-ho li deixaven les mans lliures i la seva exquisida fantasia havia rebutjat l'afusellament innocu i el garrot monòton en favor de la forca, l'aparell de mort que segons ell entrava més pels ulls; així que no podien estar-se amb corts, justícies i mandangues, és la guerra; el càstig exemplar apressava i vet aquí que quan la ciutat badallava divendres, hom enlairava, al Mercadal, quinze forques a cops de martell i s'hi congregava gent i comentava en veu baixa la dissort dels rebels, les barrabassades d'en Galceran, l'astúcia llegendària dels embardissats i com és que s'han deixat enxampar com conills?, diu que en Galceran se'ls ha fos, diu que sí i que no saben qui és o si hi és, tu, alça!, que no el troben, vaja, i l'agutzil a un grup de dones, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, i assenyalava les forques.» [...]
«Els penjaren alhora, en Segimon ja mig ofegat de tant riure i en Jaume Galceran, el Queraltó dels Rasos, el trabucaire de Berga, el saltabardisses esperó de deslleials, l'heroi dels matiners, el darrer rodamatolls, dansava la dansa grotesca de la forca, la ballaruca sinistra, els espasmes desesperats de l'ofec i l'escanyament, mans lligades, ulls esbatanats i llengua de pam; dansava la mort fosca i els jaumegalcerans feien el contrapàs, tots junts, acompanyats només del ritme terrible dels tambors de la mort.»