La cova d'en Gispert
Llegenda
A En Joan Ventosa i Calvell
Vora el Cap de Begur, terrabastall de roques,
maror petrificada per art d'encantament,
en un penya-segat obren ses negres boques
arran de les onades, mirant a sol ixent,
coves de mar, on entra, inflant-se enorgullida,
l'onada, viatgera de tot l'indret del mar,
i el raig del sol, a l'hora de l'alba colorida
i el peix, cercant la fresca i l'ombra on reposar.
Tenen cimals amables, d'alzines i pinedes,
i en els esqueis hi pengen les murtres i els fonolls
i dolces cantarelles de gotes d'aigües fredes
i estranyes ressonances de veus i de sorolls.
Una n'hi ha entre totes, la més anomenada,
que és feta de maragdes, topazis i robins;
petita i perillosa, a ran de mar, l'entrada,
s'eixampla en alta volta per la muntanya endins.
La mar que entra amorosa fins a besar ses fites,
ressona en ses entranyes de pedra, en esclatar,
i hi ploren nit i dia penjolls d'estalactites
que arpegien en les aigües harmòniques del mar.
Al fons hi té una platja d'arena encatifada,
i un gran escull que sembla l'ara d'un culte vell;
té randes de petxines i eriços, i l'onada passeja majestuosa pel fons, son oripell.
Hi volen ratpenats xisclant espantadissos
i a voltes l'oreneta a entrar-hi s'atreveix,
regala aigua d'argent pels caires dels pendissos,
i una flora fantàstica ran d'ones hi floreix.
Vetes d'aram reforcen, com en vella armadura,
els alts pilans, la volta i els transparents fondals,
i l'ònix i el topazi i el jaspi, allà en l'altura
hi escriuen enigmàtiques llegendes ancestrals.
Cap altra n'hi ha en la costa tan falaguera i bella
— un somni de nereides que en la llegenda es perd—
si vols fruir un dia d'aquesta meravella,
demana per la Cova que en diuen d'En Gispert.