La Força obeeix a una concepció plenament gòtica de la vida, la seva puresa és crua, directa, impressionant. Però a Girona els matisos del gòtic són molt perceptibles. El carrer dels Alemanys, per exemple, té les característiques del gòtic rural. La Força té l'encuny del gòtic hebraic. És un carrer en pujada, estret, obscur, de cases altes, immenses, aparentment buides, d'un traçat anguilejant molt suau. No presenta pas una gran abundància d'elements nobles a la vista, sens dubte perquè ha estat molt tocat, però el seu caràcter és sensacional. En la Girona tancada per les muralles, jo me l'imagino més animat que ara, més abundant de frares i capellans, estudiants i soldats, pobres i murris, artesans tímids i hereus-escampa. De la Força, la vida, però, sembla haver-ne fugit i volat; ha quedat un carrer somnambúlic i fúnebre, un somni medieval cristal·litzat en pedra refredada, una fantàstica baluerna, decrèpita, somniosa i fantasmal. La reminiscència no té pas una qualitat arquitectònica acusada; els grans casalots més aviat tenen un aire absolutament impersonal. Però, encara que sota de les crostes successives que porten les façanes, s'hi trobin formes més fines, seria igual: l'important del carrer es l'atmosfera que hi palpita, l'ombra resclosida que s'hi adorm, la incisió silenciosa i parada. La Força és la mòmia d'una època passada.