L'absoluta (fragment)
Mes sota un altre teulat
cinc anys que espera i aguarda
l'amor constant i fidel
d'una minyona agraciada,
que si li dava valor
solament de recordar-la,
quan de les tribus del Riff
rebia ruixats de bales,
ara li fa batre el cor
amb frissança agosarada.
Una pitrada i avant
i de seguit serà a casa,
una pitradeta més
i al cap del poble arribava.
Feien lo tercer senyal
de la Missa, i la campana
amb sa veu de vell amic
par que li diu: «vina, afanya't!»
Al entrar al cap del carrer
troba un parell de comares
que al veure'l han reculat
com si els eixís un fantasma,
i mirant de cua d'ull
i a cau d'orella parlant-se,
corrents s'han ficat a dins
fins al replà de l'escala.
Les noies regant clavells
i espesses mates d'alfàbrega,
al veure el Jan del Molí,
sobtades girant la cara,
i en lloc de dar-li el bon jorn
de la finestra s'aparten.
Trist se posa i capficat,
i ans de arribar a la plaça
sent a casa del fuster
pics de martell ¡santa Pasqua!
si no és per caixa de mort,
per què aqueixes martellades?
A la botiga n'ha entrat
amb la cara trasmudada;
lo fusteret quan lo veu
d'esglai se li glaça l'ànima,
li cau l'eina de les mans
i dels ulls un raig de llàgrimes.
Lo minyó tot ho entén
no ha menester més paraules,
i en aquell punt va enyorar
un clot en terra africana.
S'arrenca un anell del dit
i sanglotant aixís parla:
«La Roseta se 'ha mort,
(Déu l'hage ben coronada)
quan l'anireu a encaixar,
si el coratge no us mancava,
la caritat me fareu
de destapar-li la cara,
i li posareu al dit
est anell de prometatge...
A la Verge del Roser
porteu-li les arracades;...
jo me'n torno a servir el Rei
que ja tot lo món m'és pàtria.»