L'art de la forja, per tant, o art de convertir un lingot de ferro en un instrument de treball, o en un aparell per a fer joc i fermar les portes, protegir les obertures de l'alberg o habitació humana, etc., de forma més o menys reeixida, necessita un llarg aprenentatge, acompanyat, a la vegada, d'un gust poc o molt artístic que no tothom sabria adquirir. Car, fixeu-vos: des de l'operació d'anar caldejant el ferro a la fornal així que es refreda l'objecte que es forja, de donar-li forma ara i adés a l'enclusa o al caragol, per mitjà del martell, les tenalles, el tallant o la llima, segons si s'estireganya, es recargola o es talla, es rebaixa o es llima, fins a exornar-lo, després de llest, amb sengles cops de punxó en forma de pies o de tallant, traçant-hi dibuixos lineals, geomètrics i florals, etc., segons sia una obra artística o no, tota aquesta labor és dura i molt entretinguda, i, a la vegada, no exempta d'un gran enginy i d'un remarcable sentiment d'artista. I era tan pregon aquest sentiment de bellesa en els nostres ferrers i serrallers d'antany, que per humil que fos una peça produïda per ells, a més de bonica de forma, sempre anava acompanyada d'algun motiu decoratiu, ja fos d'estilització animal, o d'ingenu traçat geomètric, floral, etc., com ens ho proven les mostres que donem, corresponents a l'art de la forja popular del segle XVI fins al XIX, període florit de la nostra producció artística del ferro, practicada no solament pels grans serrallers especialitzats, amb aire d'artistes erudits, sinó també pels nostres ferrers rurals i urbans tradicionals, i no cal dir que aquests darrers són els qui entren de ple dins de 1'art popular i decoratiu que forma el conjunt de la present obra.