Mentrestant, les dones es queden soles, tres, quatre mesos, dos o més cops per any. En el lloc, pel fet d'ésser elles més conegudes, és el nom d'elles el que dóna nom a la casa. El del marit es forma amb una desinència del de la dona. Aquesta, el primer que fa —parlo del Cadaqués del temps en què trobem la Lídia— és suspendre qualsevol tasca culinària. S'ha esbrinat que la dona tan sols guisa en obsequi de l'home. Per a ella mateixa, no encendria mai el foc. A Cadaqués, si aquest s'encén, és per rebre el pes d'unes grans olles de cafè, que, acompanyades per algun crostó de pa, ingereixen a totes hores les comares cadaquesenques. Això produeix dos resultats. D'una banda, els fa caure les incisives. De l'altra, les manté en estat de sobreexcitació constant. Les dones en estat, especialment, consagren al cafè el més desaforat abús. Convé tenir present aquest detall en el curs de la nostra narració, quan el vocabulari de la vesània hagi de presentar-se una altra vegada.
La solidaritat entre les dones de Cadaqués arriba fins al punt que, en les seves temporades de solitud conjugal, tramen vindicatius motins contra les autoritats, úniques restes de primacia viril que llavors roman entre elles; i que no triguen a veure per terra llur prestigi i, a cops, arrossegades, llurs pròpies persones. A desgrat d'això, mai, cap de les comares no va a prendre cafè a casa de l'altra. Els convits tenen el carrer per teatre, de porta a porta, de finestra a finestra, com els comareigs. Les baralles no trenquen aquella solidaritat, tot i que sí que la tornen patètica en més d'un cas.