Veient-me tan afectat a llegir la meva mare, i no havent-hi a casa més llibres que els d'estudi i algun llibre piadós com lo Camí dret de Mossèn Claret, molt sovint me deia que si volia llegir, me n'havia d'anar a la Biblioteca de cal Bisbe que en deixaven a tothom. Alguna vegada ja les havia pujat aquelles escales dretes, amb ànim d'entrar-hi a la Biblioteca; però a l'obrir la porta temorenc, veia al fons de la sala, dintre una garita de vidrieres, la figura severa d'un capellà, qui al sentir lo tric-trac de la balda, se girava a veure qui era, qui entrava en aquell santuari de la ciència; i jo mig esporuguit reculava, pensant que potser era encara massa d'hora per anar a fer-se savi allí dins. Ja m'acontentava amb haver sentit aquella flaire característica de les llibreries velles, que ve a ser bon xic semblant a l'olor de fulles mortes, o de perpetuïnes seques.
Un dia em vaig revestir de valor, com diuen les dones, i tot determinat obro la porta, i envesteixo resolt aquella garita feta amb quatre mampares de vidres, on hi havia aquell capellà ferreny que, amb ses ulleres muntades en banya o conxa, feia una brava cara de desmamar criatures. Li deien lo Pare Mariano, i era simplement un beneficiat de la Seu, Mossèn Mariano Aguilar, que s'havia guanyat aquell sobrenom de Pare, per haver-se encarregat algun temps, amb altres zelosos sacerdots, de la iglésia de l'Oratori de Sant Felip Neri, després de l'expulsió de l'any trenta-cinc. Era Mossèn Aguilar un bon predicador popular i tenia bastant mal geni com los seus parents de la part de Casadevall. Amb to de malhumorat, quan vaig ser-li a tret al portal de la garita, me digué:—¿Què vols, noi?— Quina pregunta més inútil, vaig pensar jo. —Venia a llegir, perquè m'han dit que aquí deixen llibres. -¿Quin llibre vols? El pare Granada; responguí jo mig d'esma, i per sortir del pas, recordant-me que a la sagristia de Sant Domingo se'n sentia molt a parlar del Ciceró espanyol.