Vuit dies abans que el rossinyol d'Orléans fos assassinat pel jove Andreu Perramon, que a la llarga havia de pagar la seva malifeta com la salden tots els malfactors si justícia vetlla; dos dies després que el Ciset plorés sol la primera nit de solitud, la nit del Dia dels Fidels Difunts sense la Remei, que se li havia mort de viu en viu a l'era, a peu dret, amb el missal a la mà; només dos dies després d'aquest enrenou, el quatre de novembre de l'any del Senyor, un carruatge cobert feia miracles pels carrerons en baixada fins a arribar a l'esplanada de la rectoria. Contràriament al que solia succeir a la majoria dels pobles de Déu, l'església de Mura estava situada a la part més baixa de la vila, a prop de la riera. El cavall es va aturar davant de l'edifici amb un aire d'intens avorriment. El notari Tutusaus de Feixes encara va estar-se uns segons assegut, tot i que el criat ja li havia obert la portella. Odiava aquell tipus d'encàrrecs. Odiava tot el que fos haver de viatjar sobretot si es tractava d'anar a una zona tan salvatge com aquella, lluny de Feixes i de la civilització, amb un camí perillós i incòmode. El notari Tutusaus va sospirar resignat i es disposà a baixar. Abans que amb un cop d'ull es fes càrrec de la situació, el seu criat ja havia tibat la cadena de la porta. Va sonar una campana esquerdada, miserable, i al notari li van venir ganes de tornar-se'n per on havia vingut.