El Picarany

Autor: Gabriel Ferrater i Soler
Obra: Papers, cartes, paraules , 1986

Barbastro, 14 de juliol 1944

Estimada mare,

Avui m'he donat compte (i la meva ànima s'ha esqueixat de dolor) que havia deixat passar el dia del vostre sant sense compenetrar-me amb la seva celebració. Avui ho faré; passaré el dia pensant en vós, i ja que no he estat a temps de desitjar-ho abans, vull suposar que fa quatre dies la terra era per vós llet i mel i tremolors d'alegria: el Picarany es devia encendre de roses i vibrar de cants de rossinyols, i l'agut violí de l'esperança devia ferir (almenys per un dia!) novament vostre cor. El Pau Ornosa és aquí amb mi, i m'encarrega que us enviï també la seva felicitació (no tan lírica).

Aquests dies són per mi de bogeria: carregar, descarregar, anar, tornar i fer tombarelles. Diuen que demà anem a Huesca, uns dies després a Saragossa, i més tard, suposo jo, a Austràlia. Ja us telegrafiaré quan estigui una mica instal·lat; com que no serà mai més que una mica, o sigui, amb un peu per marxar, envieu-me llavors de seguida diners, abans no m'hagi despistat altra vegada.

Des d'aquesta histèria, rebeu el meu record (malgrat tot, no és un record seduït) per a la calma del Picarany, i una abraçada de

Gabriel

Autor: Ramon Gomis i de Barbarà
Obra: El Gabriel Ferrater de Reus , 1998

El Picarany es va acabar de construir segons les indicacions de Ricard i Amalia Ferraté Soler l'any 1925, quan el Gabriel tenia tres anys. Encara es conserva, en bona part tal com era quan pertanyia als Ferraté Soler. És una masia encarada al sud-oest, voltada d'una tofa important de bosc, en un dels vessants de la riera del Picarany que recull les aigües que procedeixen del puig d'en Cama, de 718 metres d'altitud. Des del mas es divisava la plana del Camp fins a la mar de Tarragona i Salou. Al secà, els conreus de vinya i les marjades de garrofers i algunes oliveres s'alternen amb uns jornals d'avellaners allà on un minat ha permès de regar i, al peu dels costers, per bosquines de pineda blanca i brolles d'alzines, de marfulls, de brugueroles. El paisatge vegetal no ha canviat amb el pas del temps; en canvi, alà on els Ferraté observaven alguna construcció aïllada, un mas amb rafal i palmera, ara hi ha urbanitzacions adotzenades que empastifen la panoràmica.

El mas del Picarany té molta aigua. Els minats que el travessen porten aigua llunyana, dels vessants de la Mussara, de la serra de Prades. Quan, en un parell d'ocasions, la sequera va estroncar els canalots de les fonts públiques de Reus i s'imposaren severes restriccions d'aigua als ciutadans, Ricard Ferraté, per tal d'alleugerir la situació, va oferir els cabals dels minats del Picarany a l'ajuntament de Reus. En un país de secà això diu molt a favor de la qualitat de la finca i de la generositat del seu propietari.

Per al meu gust, però, el mas Ferraté — com algú també anomena el Picarany— queda una mica enxubat. Encara que estigui en un pendent i que tingui una bona vista, el bosc hi és excessiu, ofega la casa. És probable que, instal·lats allí, els Ferraté Soler tinguessin la sensació de trobar-se aïllats del món, i que això els agradés.

Autor: Núria Perpinyà i Filella
Obra: Àlbum Ferrater , 1993

D'altra banda, la seva mare tenia idees d'higiene, que van operar en el mateix sentit: Ferrater es va acostumar a passar més de la meitat de cada any al camp, en una masia voltada de pins (pins blancs: tots vitalitat vulgar), prop d'Almoster, als primers turons de les serres que tanquen per darrere el Camp de Tarragona.

De tota manera Ferrater va tardar molts anys a haver de fer una vida que se'n pugui dir retreta. Entre els nois de la seva edat i del seu poble, n'hi havia molts que vivien en un dubte espontani quant a la serietat del món. La guerra civil va fer el dubte metòdic.

Autor: Gabriel Ferrater i Soler
Obra: Papers, cartes, paraules , 1986

Amàlia; també per a tu, és allò que dic a la mare, encara que la teva música, més que un nerviós violí, la donaran les exhuberants timbales de l'optimisme: la teva bici-avió, i la moto que, segons em diuen, s'ha comprat el pare, et serviran de vehicles per a la felicitat, i el Picarany no serà més que l'eix d'on sortiran els raigs de la teva roda vital. És així? T'ho desitjo. Abraça al pare i al Joan. Teu

Gabriel

Autor: Amàlia Barlow i Ferrater
Obra: Àlbum Ferrater , 1993

El bosc del Picarany sembla que era d'una tia de la meva mare que ella havia heretat. A tots dos, al pare i a la mare, els va agradar aquell bosc i van decidir fer-s'hi una casa que van dissenyar ells mateixos. Això devia ser cap a l'any 26. Van haver de buidar el bosc amb explosió de dinamita pera poder fer un prestatge per a la casa perquè la muntanya tenia força pendent. El Picarany tenia tres plantes: a baix hi vivien els masovers i hi teníem una capella construïda a instàncies de l'àvia Soler en el mateix lloc on s'havia mort el seu fill, l'oncle Antoni; es va morir l'any 1927 o 1928 d'una diabetis que es va complicar amb tuberculosi; després, els diumenges el capellà d'Almoster venia a dir-hi missa i li donàvem xocolata per esmorzar; en arribar la guerra civil els pares van decidir de desfer la capella i la vàrem posar a les golfes. Al primer pis hi havia el menjador, les sales d'estar i les biblioteques; a dalt, els dormitoris i, més amunt, les golfes on dormien les domèstiques.

La meva mare va haver de vendre el Picarany a final dels anys cinquanta.

Autor: Xavier Amorós i Solà
Obra: Una pintura a mig fer de G.F. sota els pins , 2004

... amb motiu de la seva mort, em van manar que escrivís un article que es titularia, d'acord amb l'encàrrec, "El Gabriel Ferrater de Reus". En aquest article —el vaig fer— jo havia de donar notícia seva corresponent als anys que ell va viure aquí, va estar domiciliat aquí. Sempre he protestat -dèbilment- que m'atribuïssin una gran amistat amb el Gabriel. Jo de qui era amic i company —de col·legi primari i de curs a l'Institut— era del seu germà Joan, dos anys més jove que ell i un any més jove que jo. Precisament, anant -més tard- a visitar el Joan, que feia repòs prescrit al mas del Picarany, per allà a la meitat dels anys cinquanta, vaig veure, sota els pins, com si diguéssim abandonat -que no ho estava- un oli a mig fer, posat en un cavallet. Amb el Joan passejàvem xerrant i vam topar amb el cavallet. Jo vaig fer la meva lleugera exclamació de sorpresa (que no hauria fet si hagués passat un conill silvestre o haguéssim ensopegat amb una rotllana de pebrassos) i li vaig preguntar si ell pintava, cosa que no m'hauria sorprès perquè tant ell com el seu germà eren dels nois que dibuixaven millor els ninots que van per les llibretes i papers de classe.

—No, no —em va contestar el Joan amb un cert nerviosisme—. Però no ho diguis a ningú, sents? —em digué amb vehemència—. El Gabriel no vol que ningú sàpiga que pinta. Ho fa perquè vol saber com solucionen els problemes els pintors i no res més.

Jo em vaig mirar el quadre distretament. Vaig veure les soques dels pins protagonistes i de moment em pensava que, barrejades amb les soques, s'hi veia alguna barra de ferro plantada però torta en una pista de tennis que tenien negligida. No ho vaig aclarir, ni m'interessava, la veritat.

El mèrit (?) que em concedeix haver vist una d'aquestes pintures a mig fer, l'utilitzo per dir que el valor pictòric d'aquests quadres està per calibrar i per demostrar. Però sigui quin sigui aquest valor pictòric, per factors relatius, són valuosos —no cal que exagerem, per això— perquè resulten testimoni evident de la reverència del Gabriel —tan acusat d'irreverent— per tot art al qual s'aproximà. No volia fer crítica d'art sense saber, o intentar saber, alguna part de les dificultats que la realització d'aquell art comporten. I encara que només parlem d'un intent (no d'un intent creatiu), el seu respecte i responsabilitat són evidents. I això és el que el va empènyer a realitzar aquestes obres; tempteig, assaig, exercici, experiment, sondeig, però mai amb intenció creadora —com ell mateix va dir a Joan Ferrater i a Josep Maria de Martín—, és a dir: les sis obres que ara ens ocupen i preocupen.