Porxada

Després em vaig ficar pels carrerons que porten a la plaça Gran i vaig veure la gran Porxada, afectada per una activitat comercial molt intensa. Aquesta porxada fou construïda el segle XVI i, sense cap dubte, com a element essencial del mercat. Com veiem, a Granollers, la tradició comercial li ve de molt lluny. Probablement de molt més lluny que de l'època de la gran Porxada, que fou inicialment una llotja de grans i que ara han acordat de transformar en una mena de temple cívico-cultural. Un passeig superficial per Granollers crea la il·lusió falsa que el nucli de la població és relativament modern. La destrucció dels vestigis antics de l'església parroquial augmenta aquesta impressió. I, això no obstant, Granollers —segons diuen els arqueòlegs i erudits— és l'antiga i romana Granularia.

Hi ha en el magnífic Museu troballes romanes molt interessants. Finestres antigues en diversos llocs, una Biblioteca meravellosa posada en un edifici gòtic, antic hospital. La cosa que em fa una impressió més clara que Granollers ha tingut més vides que un gat és la carretera. Quan hi passo o la contemplo assegut a la terrassa de la Fonda Europa, sento intuïtivament la sensació que el camí ha estat trepitjat per molta gent, que fa molts segles que hi transiten persones i carruatges. No tinc pas cap prova documental per a assegurar-ho. Però, de la mateixa manera que per a conèixer la qualitat d'un drap, d'un teixit, cal tocar-lo, existeix un sentit indefinible que, posat en contacte amb aquesta via, postula la seva ancianitat inexorable.

Tothom sap que el mercat de Granollers és un dels més importants de Catalunya i el més important de la rodalia de Barcelona. Sabadell i Terrassa podran dir el que vulguin, podran parlar del Vallès Occidental i d'altres falòrnies. De Vallès digne d'aquest nom només n'hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són uns indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona. S'acosta el dia que ningú no sabrà on acaba Sabadell i on comença Terrassa i, recíprocament, on acaba Terrassa i on comença Sabadell. Cap cataclisme d'aquest ordre no amenaça Granollers, centre de la gran contrada que va del Montseny al Llobregat, de Centelles i els cingles de Bertí, Congost avall, fins a la conca del Besòs i els turons de Montcada i de Cerdanyola. Aquest és el Vallès, tot el Vallès Oriental, Occidental, Septentrional i Meridional. Equidistant o gairebé dels quatre límits cardinals, al bell mig de la gran contrada, la més representativa de Catalunya —com el Vallès no hi ha res—, s'estén Granollers, de les Franqueses i Corró d'Avall fins a Palau-solità i la carretera de Montmeló. I qui diu Granollers diu mercat. Quan jo era noi, el mercat envaïa tot el centre, la Porxada, la plaça de les Olles, la plaça dels Porcs, la plaça de la Corona, el carrer de Corró, els carrers de Santa Agna, de Barcelona i de Santa Esperança, la gran Plaça de l'Estació, ombrejada per uns plàtans gegantins, esplèndids, la carretera de Caldes, la plaça de la Caserna, els voltants de l'església. Tot el centre de Granollers era mercat, i els pagesos que primer hi arribaven prenien els millors llocs, sense deixar-se destorbar per les cagarades de vedell o de porc, pels tronxos de col i les fulles de col-i-flor que eren les restes, encara no escombrades, del mercat de la setmana precedent. Acompanyant la meva mare i la Tereseta (la pubilla) de can Garró, que era la nostra minyona i amiga, jo anava sovint al mercat de Granollers per a vendre-hi l'excés de la nostra modesta producció casolana: mitja dotzena de cuniis, un parell o dos de pollastres, dues o tres dotzenes d'ous. De tant en tant, el masover, amb el seu carro, ens portava a mercat, on ell havia d'anar també per les seves feines, i ens tornava a casa després d'haver dinat a Can Tomàtec. No ens podíem permetre el luxe d'anar a dinar a la Fonda d'Espanya, que era el nom que aleshores portava l'antic Hostal de la Sila, establert a Granollers per la família Parellada a les primeries del segle XIX.

A l'ombra de la història que posa virior en la vida d'aquesta població, la petita història ajuda a penetrar-la a fons a través del temps en aquells aspectes de treball i tipisme que més la caracteritzen. Poble de bona llei, com tots els que es desenrotllen en la puixança d'una terra que prodiga els seus fruits als que saben tenir-ne cura, als granollerins no els ha mancat mai una peculiar vivesa d'esperit ni uns sentiments sense mires interessades, tot i que alguna vegada llur sentit pràctic hagi estat tingut per mercantívol.

No solament gràcies a aquest sentit pràctic ha sabut organitzar-se per a treure millor profit de les seves terres, sinó que amb els seus mercats i fires ha contribuït a fer que els termes veïns, que són molts, en traguessin també més de les llurs. I això ja ve de lluny. N'és penyora el gran cobert de la plaça Major, conegut per la Porxada, construït el 1587 pel mestre d'obres Bartomeu Brufau amb carreus de la pedrera del Puig Llunell de Puiggraciós. Destinada a llotja de grans, cap al 1872 s'habilità per a la venda quotidiana, i a finals del segle XIX van tancar-la amb un reixat que va ésser suprimit en restaurar-la, l'any 1939, arran de l'escantellada soferta durant la torbonada del 1936. La Porxada és el monument més típic de la ciutat, amb les seves columnes dòriques i el gran ràfec de la teulada que li dóna un cert aire oriental.

Sobre la trama urbana queden poques restes d'interès històric. La Biblioteca, segles XIII o XIV, gòtic ogival, que en els seus orígens fou hospital; la Casa del Conestable, en la qual va morir, en 1466, el conestable de Portugal, edificació víctima en bona part de la incúria; algunes cases antigues que serven finestres de pedra del segle XVI, i sobretot la Porxada. Aquest és el monument típic de Granollers. Es tracta d'un cobert d'estil clàssic, sostingut per quinze columnes d'ordre toscà, amb teulat a quatre vessants, de quinze metres per vint-i-quatre. El conjunt és molt bell i fou bastit en 1586 (restaurat el 1939) per a Llotja de grans. Avui està dedicat principalment a la venda de peix i val la pena de cercar un moment de calma per a admirar la gràcia d'aquest porxo tan original.

Estampa del mercat de Granollers

A Antoni Cumella de Granollers, ceramista

Murmuris i crits que bullen
com un eixam monstruós.
Els afollats, orbs, traüllen
pel gran mercat neguitós.
Avancem a les palpentes
oblidant pena i fatics
entre renecs, planys i empentes
i lascívia de pessics.

I retuts, llençats per terra
abandonats al mosquer
fruits que el llot no desaferra
talment els fruits del plaer.
I oferint-se enfilerades
sota una roina de sol:
marmanyeres sufocades
pell-tivant, eixancarrades
com pallers de juliol.

I al davant d'una parada
el pagès que vol i dol
i en brins de palla daurada:
tomàquets tacats de sol...

Llunyana olor d'estable
ens arriba entre el barreig.
Plaer inescandellable
de sentir un poc de mareig.
Una olor que és la primera
que el nas adust ha copsat
entre l'olor encisera
que s'enfila del Mercat.

Ara la força del dia
ens mena dins un tancat.
Encens de peixateria
i un taulell tot argentat.

I enlloc la tranquil·la estada
ni la pau per als sentits.
Arreu letícia bral·lada
d'olors, colors i neguits.
Sols en les places obertes
al gran esplet bigarrat
unes finestres incertes
amb regust d'antiguitat
ens esguarden defallides
des del fons del temps passat...
Unes finestres obertes
verdes de molses desertes
allà al límit del MERCAT.