Edicions de l'Albi - 2010 - Berga
El vall (fragment)
Ves per on. He tornat a prop dels plàtans. Al Vall.
Per si no ho saben, en aquestes torres de castells vells, el vall era el fossar de les muralles o la fossa que protegeix la part alta d'una masia de les aragallades de l'aigua. A Solsona tenen el Vall calent i el Vall fred. Per ací en tenim prou amb el Vall; nom antic, que duu coloraina de mercat, remors de fira, olor de rovellons, soroll de sardanes als dies de Patum. El Vall es gresca al temps de gresca. I cada cap de setmana, l'espetegadera de les motos hi recorda que la gent jove fa el boig.
Però el Vall és silenci. Silenci d'ombres i silenci de vida; els arbres viuen callant, sense remoure's. I, potser per això, una enfilerada de plàtans és més viva, més calentament viva, que un ramat de xais pujant pendís o uns quants isards escapant-se per les lleixes d'una tartera. Ara som a tardor. Aquest matí he voltat pel Vall; entre els tres rengles de plàtans només hi veia una dona, allà lluny, amb el cabàs de comprar i la bossa que remenava per trobar-hi la llibreta de la caixa.
Al terra hi havia les fulles seques. Déu meu. He arrossegat els peus, les fulles seques han fet sardana, s'han tornat a ajeure, mansament. Tant de bo el carro municipal trigui a treure-les, tinc ganes de tornar-hi, de fer-les ballar com en aquells primers jocs.
Aquests plàtans del Vall em tornen la infantesa.
Queralt es allà dalt.
La vida comença de nou.
El vall (fragment)
El carrer de la meva primera infantesa no era un carrer, era un passeig. El de Terrassa, ombrejat de plàtans, amb un templet per als músics, on no recordo haver-hi sentit mai la «xaranga». Perquè, tot i les influències del «conde de Egara», a la capital del Vallès ens hi van estalviar la soldadesca. D'aquell templet no us en sabria pas dibuixar les formes, només en reveig el color vermellós del ferro rovellat.
Al passeig hi feien fires. No sé quantes, potser un parell. Eren fires de firetaires, de xerraires que engallofaven la gent amb l'ungüent del Panxo, de paradetes amb nines de cartó i alguna cosa més. La quitxalla dels meus dies en teníem prou amb un plumier per anar a escola i un parell de volts als «caballitos».
Al Prat de Vic també hi havia plàtans, vora el riu. Hi jugàvem a futbol, també hi fèiem fira. Fira de sucre filat, de gelats a llepada i d'algun volt a la sínia, que ens pujava amunt, tan amunt com si anéssim en avió.
Ara, res de res. Van començar a Terrassa. Algú va dir que els plàtans feien molta fullaraca, molta d'ombra, i que fora. També ho van dir per al Prat de Vic. Avui, els dos espais són abarnegats d'arbres forasters, de plantetes mitja cerilla, de bancs de mal seure-hi i de claps d'herba a l'anglesa. I encara sort que no fóssim a la dèria pels escaldufots de les places dures.
Tornant al passeig de Terrassa, li dec els primers jocs rabejant-me de viure. A la tardor, el terra feia catifa de fulles seques; arrossegant-hi els peus, les alçava fent-les ballar sardana. La fulla seca del plàtan té els colors més bells del món, colors dels rierars de Grècia; la seva soca, clapada de blancs i grisos és tan viva com la pell d'un animal casolà i manyac.