Edicions Destino - 2003 - Barcelona
Josep Pla és un home alt, d'arboradura important, de solidesa un poc desballestada. Els peus són grossos; les cames, llargues, una mica més que, potser, no requeriria el tronc. Caminant, aviat sospito que Pla devia deixar anar cama ací i cama allà amb una certa displicència. El cap, peça ben escairada, de cabells sedosos i escassos, descolorits, té un coll al qual manquen un parell de dits d'alçada.
Una boca extensa, de banda a banda de cara, realment llarga i ara escassa de dents, és segurament el seu tret facial més notable. El nas és ample i pla. El front, amb molta superfície. I els ulls... Els ulls de Josep Pla recorden els d'una salvatgina: la guineu, el mostel, no ho sé. Són uns ulls inquiets i lluents, bellugadissos, amb una vida intensa que es projecta com un esquitx agudíssim. La nineta fita, sempre, sense perdre calada. Són un element capital, en Pla, els ulls. La forma sovint és una ratlla, més o menys gruixuda, orientaloide.
És sorprenent la riquesa expressiva de la cara de Pla. Un rostre en constant canvi d'expressió, d'una amenitat i d'una vitalitat úniques, carregada de joventut quan somriu i que des d'aquesta expressió fins a la de taciturnitat, pot reflectir un seguit inacabable d'estats nous, frescos. El moviment de braços i mans, sempre a punt de voleiar, amplia l'embalum d'aquesta gesticulació.
He vist retrats de Josep Pla jove, he parlat amb senyores que el tractaren. M'asseguren que aquesta activitat facial, aquesta rialla franca i neta, aquesta mirada d'animal de presa, són exactament les d'abans. Han passat anys i, naturalment, han canviat moltes coses. Josep Pla ha canviat també, físicament. El testimoniatge d'aquestes senyores em fa pensar que Josep Pía fou considerat un home de planta afalagadora. No sé si ell en aquest sentit ha tingut mai pretensions. Ara, a vegades, es troba cansat i afirma tenir ja molts anys, cosa en bona part certa llevat quan parla i escriu, hores i hores de parlar i escriure, de fabulosa creació d'un món rutilant de realisme amb embranzides poètiques. Josep Pla vesteix de negre o de blau fosc lleugerament ratllat de clar. També té un abric tirant decididament a nocturnitat, i d'estampa no gaire al dia. El seu vestit és més estret de dalt que de baix i dóna un curiós aspecte a la seva figura. M'explicaré: ni a l'americana ni a l'abric no porta musclera, amb la qual cosa les espatlles li queden com cosides, encongides -cosa que no li passa en cos de camisa-, i al mateix temps duu sempre descordada l'americana, els baixos de la qual mig s'inflen, agafant aire sovint. Els pantalons són amples, visiblement amples al marge de la moda; de cames ben folgades quasi com de mariner de guerra. No sé exactament per què, però les sabates passen desapercebudes. En resum, presenta un dibuix en el sentit de la piràmide, salvant proporcions, és clar, i que recalca el seu caminar una mica eixancarrat. En desplaçar-se posa el cos lleugerament a la banda. Duu un bastó llarg i prim, negre.
Una boina li tapa la closca i la camisa sol ésser blanca, amb les puntes del coll petites i molles, entre les quals s'arria lànguida, una tira negra, una corbata esllanguida. Alguna taca i els forats de foc no li són estranys: és absolutament normal, això. A més, no crec pas que Pla aspiri a formes de dandisme. Sol anar mal afaitat, malgrat tenir un excel·lent instrument mecànic a l'efecte. Sota la mandíbula porta unes cerres llargues, blanques, fortes. Si es deixava créixer la barba, segurament la tindria espectacularment blanca. La meva imaginació, però, no és capaç de dibuixar un Pla amb barba mistraliana.
La línia de xiprers es veu d'enfora, ja. Xiprers en renglera, corba i elevada, fosca processó de xiprers sense atzagaiar ni podar, amb el tronc tapat pel brancatge que brosta arran de terra. Creixen l'un ben vora l'altre, atapeïts, i van des de la carretera fins a la casa, línia oscil·lant a l'embat del vent, com si fos una vela obscura i pesada, bonyerruda, deixada anar davant ventolines indòcils. El camí, terròs i amb herbes a l'andana, queda arredossat de l'aire. Aquí darrere, ja fa molts d'anys i una tarda de revinguda tramuntana i sol calent, aquell home solitari i sempre orella de llebre, el manc Miner de Begur, va explicar al vell propietari Pla i al seu fill Josep, adolescent, la fantàstica història del submarí alemany en aigües d'aquests rodals.
Més enllà dels xiprers, el mas. Un casal gran, quadrat, immens d'absoluta solidesa, amb teulada de dos vessants i una façana ampla i grisenca. Sobre el paisatge de l'entorn, serè i conreat, el buc del mas representa l'aspiració humana més mastodòntica. En rigor, sobre una masia antiga i de dimensions normals hom bastí, en moments d'eufòria econòmica després enfonsada per la fil·loxera, la monumentalitat de l'obra nova. De tota manera, l'embalum té harmonia, una harmonia de grandària feta a base de ratlles amples i de mà de mestre que no s'apartà mai de les solucions arquitectòniques del país, antigues i modestes, fermes. Arrelament, en definitiva. Pels voltants, la brulla dels sembrats, d'un verd gràcil i feliç, és sacsada pel vent.
La portassa, de cara a migdia, s'obre davant un espai encerclat per estables, corrals de porcs i galliners. Dos gossos asprius, de pelatge arreveixinat en rulls de foscor estranya, d'una negror barrejada en verds i ocres funeraris, dos gossos escuats, gossos de pastor, grunyen i lladruquen. Es diuen Moro i Mona. Dins la portassa, una cotxeria empedrada, amb un carro i sacs, panotxes de blats de l'Índia, guarniments penjats, un gat magrel·lo, una bota, tires de pebre, mosques no gaire espavilades, olor de vaqueria, un pagès prim i baix i sense afaitar, negre d'ulls...
I una porta de la dreta, amb cortina davant i baldó, mena a dalt. Obriu i us trobeu dins un forat d'escala quadrat i gros, emblanquinat, per la paret del qual s'enfila l'escala. A l'angle d'un replà, un alt i negre, silenciós rellotge, desdibuixat en la penombra. Al primer pis, una altra porta obscura que dóna a la immensa sala.
És una cambra de proporcions sense mesura, de dimensions extraordinàries. A dins tot —marcs de portes, mobles, persones— queda empetitit. Els dos llargs laterals són trencats per una sèrie de portals que donen a les habitacions. La disposició és romana, o, senzillament, pagesa. L'envà de migdia té tres finestres llargarudes, obertes a tota hora perquè en surti el fum de la llar que hi ha a l'altra banda, sota una vasta campana. Fogar, aquest, de paret grumollosa i negra, damunt el foc de la qual penja un calderot amb aigua. Una taula rodona, amb papers i algun llibre, queda davant els tions encesos, sota una bombeta una mica esmorteïda. Una estora d'espart cobreix el terra de la cambra. Una estora de metres i metres i que col·labora a aturar relativament el fred que s'acumula dins el volum de la sala. Acostades a les parets, prestatgeries carregades de llibres. Sobre un parell de tauletes baixes i algunes cadires, piles de llibres. A terra, pels racons, munts de llibres. Dins les habitacions, prestatgeries i caramulls de llibres. Llibres en català, en francès, en castellà, en anglès... Vells llibres relligats amb cobertes de paper i cartolina esgrogueïda, resseca; llibres nous de tapes brillants. Però llur presència és engolida per les dimensions del recinte.
La sala és mig a les fosques, llevat del tros de sota la campana i de devora les finestres. La bellesa d'aquesta cambra —o el seu encant sever, lleugerament casolà— no sé ben bé on resideix, potser en la mesura que adquireix el conjunt formal pel poc moblatge contrastat amb la grandiositat i aquesta mitja llum. Personalment puc dir que m'agradaria de viure-hi. Aquí treballa, viu Josep Pla, que dorm en una cambra de la banda de migdia, una mica esbalandrada, amb una flassada elèctrica al llit.