Mas Pla

19 de març. — La meva germana Rosa m'escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas —penso— la simfonia primaveral deu ésser comple­ta: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redós de la xemeneia; el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes...

16 d'abril. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d'aigua. En els bassals, hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes, gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l'aigua del safareig. Els gats vigi­len si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l'escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrera de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s'hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

21 de novembre. —Al mas, a dinar, tota la família. Matí ple de cla­ror i de joia. Els camps, les pinedes, els boscos, te­nen un relleu i una presència que gairebé mareja. Les vinyes presenten, encara, una galta daurada, morena.

El paisatge dels voltants de Palafrugell conté moltes casetes i barraquetes. És un paisatge moblat, ple de vida. De vegades enyoro la vida lliure d'aquests homes que viuen en aquestes barraques blanques, posades entre la vinya i la pineda. Però, pobre de mi, que no sé ni encendre foc, què hi faria? Pura vanitat!

Al pla, la gent sembra. Els pagesos sembren amb gest humil i natural, molt diferent del gest amb què són presentats els sembradors pels dibuixants i escultors. Aquests sembradors artístics, de gest inflat i grandiloqüent, més que sembradors de gra, deuen ésser sembradors d'idees.

Per esperar el dinar —arròs amb colomí— prenc el sol. Agradabilíssim. El que sento deu ésser exactament igual que el que les sargantanes senten. I els gats. Els gats prenen el sol a redós dels pallers. Els coloms volen fent cercles al voltant de la casa. Els coloms viuen en llibertat a les golfes del mas. Els gossos dormen la galta sobre l'orella. Els galls encavalquen el flanc de les gallines amb aquella naturalitat que només coneixen els éssers no afectats pel pecat original. Si la gallina presenta, un moment, una lleugera vel·leïtat de resistència, li enfonsen el bec a la cresta i li ajauen el cap. Passa un instant i se separen després d'una espolsada del plomall. Els pardals volen curt, terregen, picotegen, forniquen sense parar. És la pau.

Francisca, la masovera, apareix a l'era, amb un cabàs de gra. Fa: tites, tites, tites... i les gallines apareixen corrent dels camps del voltant. Fa: petits, petits, petits... i les lloques, més pausades, arriben amb els pollets àvids. Fa: liues, liues, liues... i les oques i els ànecs es veuen venir, aquí caic, aquí m'aixeco, amb el seu aire d'animals dislocats, esguerrats, però respectables. Després fa: cuïc, cuïc, cuïc... per espantar els pardals, però els pardals a penes en fan cas, no obeeixen.

La faixa morada —clerical— del mosso del mas esdevé una taca d'un color obsessionat. En aquest món de la pura llibertat vital, és com el símbol de la societat constituïda —no gaire ben constituïda. El que tòpicament s'anomena un mal necessari.

Mentrestant la meva mare, sempre afectada pel temps que fa, assenyala vent del sud. Està impossible de nerviositat, neguit i enervament. L'arròs amb colomí —que és excel·lent—, l'escarola fresca, el vi lleuger, no la calmen pas. L'aire lliure li és fatal. Hem de tornar.

Ja fa molts anys —en realitat des que em vaig organitzar una habitació i una petita biblioteca al mas Pla, a la parròquia de Llofriu— que faig la mateixa vida. En aquest casalot, considerablement desgavellat, fred a l'hivern, agradable a l'estiu, hi visc completament sol. La meva mare no ha estat mai gaire donada a viure en aquesta casa: passa els mesos dolents a Barcelona en el pis de la meva germana Maria i l'estiu al Canadell de Calella, en una casa de la seva propietat. Quan el rellotge de la sala toca la una, la Teresa, que ja fa molts anys que es a casa, em crida i em deixa una llimonada sobre la tauleta de nit. M'alço entre una i dues, però de vegades estic tan adormit, que són quarts de tres. A causa dels meus llargs anys de periodisme nocturn, sempre he considerat que el matí era la part inútil del dia. Quan em llevo a primera hora del matí, trobo que el dia té massa hores, que és massa llarg, que la seva dilatació és excessiva. És un immens error, però aquesta és la desagradable realitat. Una vegada llevat, dino sota la xemeneia. Fins cap al tard passo les hores escrivint una cosa o altra, un article o altre o llegint el que tinc en curs o contestant alguna carta.

No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d'una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d'aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l'home sobre la terra.

Hi ha dies que plou. Sentir, del llit estant, caure l'aigua del teulat en la cisterna del jardí és molt agradable —tant com un soporífer.

Al vespre, al llit, torno als Diàlegs de Plató. Quina meravella! A la matinada canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia fatalment, trobaré Sòcrates al carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible suggerir tantes coses en tan poques paraules, d'una manera aparentment tan simple?

10 de maig

JOSEP PLA. Amb el pintor Carles Fontserè i l'Albert vaig a LIofriu. En Pla ens esperava. Olor de vaques, mas solemne i vetust. Cobert amb la boina, en Pla m'ha saludat: «Esteu molt bé» —comentava. Berrugues a la cara, pell mal rasurada; mira sovint amb els ulls gairebé closos.

14 d'abril de 1958 [fragment]

Bé, el cas és que l'estada al far —a l'hotel que hi ha sobre el far— només va durar dos dies. Hi vaig arribar dijous dia 3 al matí, i el dissabte dia 5 a dos quarts de dues me n'anava convidat per en Josep Pla. El divendres a la tarda havia baixat a casa d'en Pla, per a veure'l. No hi havia estat mai, i em va acollir a sota l'enorme campana de la llar de foc i a sobre d'una mena de tarima que forma com un presbiteri a l'extrem de la immensa sala —uns divuit metres per deu, almenys—, tota blanca amb mobles vells de caoba i llibreries i sostre de volta, i a terra una estora trenada i flexible d'espart, em penso, tot d'aquella manera que cada cosa destaca pel propi color natural i com si no pogués ésser disposat en cap mes ordre. Van venir visites: gent de Palafrugell, i la germana d'ell, i en Vergés amb la dona i els fills.

2 de febrer

Ha estat una Candelera molt riellera. Serà veritat que el fred encara és viu?

Havent dinat he anat cap a Llofriu. El senyor Pla m'ha fet saber que el visitarà Joan Coromines i m'ha convidat a l'entrevista. M'acosto al mas Pla amb una punta de temor respectuós. No saps mai com reaccionaran aquests grans homes. Tinc un sentit molt agut de la discreció en situacions com la que em disposo a viure.

Arribo al mas i trobo el senyor Pla molt nerviós. Coromines s'ha presentat a les tres, quan encara era al llit. Li ha deixat una nota, escrita en un paperet, on li diu que se'n va a fer un volt i que tornarà a les quatre. Tranquil·litzo el senyor Pía i fins surto a veure si trobo l'il·lustre filòleg que, segons em diuen els masovers, se n'ha anat cap al bosc de pins que hi ha a l'altra banda de carretera.

Són les quatre tocades quan Coromines truca a la porta de la sala. Vaig a obrir i em presento. M'adono de seguida que la meva presència el contraria. Té interès a repetir que ha vingut per veure al senyor Pla i parlar-hi sense testimonis.

La salutació dels dos homes es cordialíssima.

—Us veig molt bé, Coromines. L'obra que feu es importantíssima. Parlaré amb en Tarradellas perquè ho reconegui d'alguna manera.

—A mi no m'importa tant en Tarradellas com vostè. Que consti que li tinc un gran respecte, però...

S'asseuen tots dos. El senyor Pla m'hi presenta i insisteix perquè Coromines faci cas de mi. Jo, en canvi, tinc interès a passar desapercebut i escoltar-los.

—Què porteu aquí? El diccionari? Coromines treu d'un sobre el primer volum de la seva obra. Amb una certa solemnitat diu:

—Aquest llibre, senyor Pla, l'he escrit pensant en vostè.

—Deixeu, home, deixeu.

—Pensava en vostè i, en moltes altres coses, certament. Però aquestes altres coses eren abstractes. Espero que els lingüistes en trauran profit, però jo voldria que servís als escriptors catalans. I vostè és ara el més gran. Per això sàpiga que aquest és el segon exemplar.

—No digueu coses així, home.

Pla s'interessa per l'estat actual de redacció de l'obra.

—Això és la meva condemnació. He entrat en aquest món com un explorador i no en puc sortir. Estic condemnat, com Livingstone, a morir enmig d'aquesta selva.

És difícil de descriure la complexitat de sentiments que traeix la veu de Joan Coromines quan ha dit aquestes paraules: és una barreja d'orgull, ràbia i fins desesperació.

—Esteu content de la vostra estada a Xicago?

—Miri, hi va haver coses positives i negatives, com pertot.

—I l'Institut, com va?

Pla el vol forçar a despotricar contra l'Aramon, però Coromines s'evadeix amb ambigüitats. Estic convençut del tot que la meva presència l'incomoda. Quan m'he decidit a retirar-me, apareixen la senyora i el germà de Coromines.

—Tot just acabo d'arribar. Encara no ens hem pogut dir res. Per què no aneu a passejar un mica? Mossèn Prats us acompanyarà.

Jo assenteixo somrient, i amb una mirada de complicitat me'ls emporto. El germà es fa càrrec immediatament de la situació. A ella no cal explicar-li res. Ens estem a l'entrada del mas i encara faig que ells dos se'n vagin amb el cotxe a córrer. Em quedo a l'era a jugar amb la mainada dels masovers. Arriba el senyor Pere Pla, a qui assabento de la situació i puja cap a dalt. A quarts de sis tornen el germà i la dona de Coromines. Amb recança els acompanyo a la sala. Quan entrem, Coromines s'alça tot seguit a punt per anar-se'n. El comiat és encara més cordial. El filòleg diu amb vehemència:

—Senyor Pla, vostè és el mestre de la literatura catalana, catedràtic i símbol de catalanitat. I jo voldria que això es digués ara i s'escrivís amb aquelles lletres que no s'esborren.

—No digueu coses així. Vós sabeu que la literatura té alts i baixos, va i ve.

—Això és veritat.

—Ho veieu?

Coromines em saluda afectuosament. Té interès a fer-me saber que sap qui sóc i que ens espera a Pineda.

Els acompanyo fins al carrer. Quan torno a pujar, el senyor Pla m'espera i comentem la visita. Se'l veu molt content.

M'hauria agradat quedar-me però he d'anar a Medinyà. La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d'escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps.

La línia de xiprers es veu d'enfora, ja. Xiprers en renglera, corba i elevada, fosca processó de xiprers sense atzagaiar ni podar, amb el tronc tapat pel brancatge que brosta arran de terra. Creixen l'un ben vora l'altre, atapeïts, i van des de la carretera fins a la casa, línia oscil·lant a l'embat del vent, com si fos una vela obscura i pesada, bonyerruda, deixada anar davant ventolines indòcils. El camí, terròs i amb herbes a l'andana, queda arredossat de l'aire. Aquí darrere, ja fa molts d'anys i una tarda de revinguda tramuntana i sol calent, aquell home solitari i sempre orella de llebre, el manc Miner de Begur, va explicar al vell propietari Pla i al seu fill Josep, adolescent, la fantàstica història del submarí alemany en aigües d'aquests rodals.

Més enllà dels xiprers, el mas. Un casal gran, quadrat, immens d'absoluta solidesa, amb teulada de dos vessants i una façana ampla i grisenca. Sobre el paisatge de l'entorn, serè i conreat, el buc del mas representa l'aspiració humana més mastodòntica. En rigor, sobre una masia antiga i de dimensions normals hom bastí, en moments d'eufòria econòmica després enfonsada per la fil·loxera, la monumentalitat de l'obra nova. De tota manera, l'embalum té harmonia, una harmonia de grandària feta a base de ratlles amples i de mà de mestre que no s'apartà mai de les solucions arquitectòniques del país, antigues i modestes, fermes. Arrelament, en definitiva. Pels voltants, la brulla dels sembrats, d'un verd gràcil i feliç, és sacsada pel vent.

La portassa, de cara a migdia, s'obre davant un espai encerclat per estables, corrals de porcs i galliners. Dos gossos asprius, de pelatge arreveixinat en rulls de foscor estranya, d'una negror barrejada en verds i ocres funeraris, dos gossos escuats, gossos de pastor, grunyen i lladruquen. Es diuen Moro i Mona. Dins la portassa, una cotxeria empedrada, amb un carro i sacs, panotxes de blats de l'Índia, guarniments penjats, un gat magrel·lo, una bota, tires de pebre, mosques no gaire espavilades, olor de vaqueria, un pagès prim i baix i sense afaitar, negre d'ulls...

I una porta de la dreta, amb cortina davant i baldó, mena a dalt. Obriu i us trobeu dins un forat d'escala quadrat i gros, emblanquinat, per la paret del qual s'enfila l'escala. A l'angle d'un replà, un alt i negre, silenciós rellotge, desdibuixat en la penombra. Al primer pis, una altra porta obscura que dóna a la immensa sala.

És una cambra de proporcions sense mesura, de dimensions extraordinàries. A dins tot —marcs de portes, mobles, persones— queda empetitit. Els dos llargs laterals són trencats per una sèrie de portals que donen a les habitacions. La disposició és romana, o, senzillament, pagesa. L'envà de migdia té tres finestres llargarudes, obertes a tota hora perquè en surti el fum de la llar que hi ha a l'altra banda, sota una vasta campana. Fogar, aquest, de paret grumollosa i negra, damunt el foc de la qual penja un calderot amb aigua. Una taula rodona, amb papers i algun llibre, queda davant els tions encesos, sota una bombeta una mica esmorteïda. Una estora d'espart cobreix el terra de la cambra. Una estora de metres i metres i que col·labora a aturar relativament el fred que s'acumula dins el volum de la sala. Acostades a les parets, prestatgeries carregades de llibres. Sobre un parell de tauletes baixes i algunes cadires, piles de llibres. A terra, pels racons, munts de llibres. Dins les habitacions, prestatgeries i caramulls de llibres. Llibres en català, en francès, en castellà, en anglès... Vells llibres relligats amb cobertes de paper i cartolina esgrogueïda, resseca; llibres nous de tapes brillants. Però llur presència és engolida per les dimensions del recinte.

La sala és mig a les fosques, llevat del tros de sota la campana i de devora les finestres. La bellesa d'aquesta cambra —o el seu encant sever, lleugerament casolà— no sé ben bé on resideix, potser en la mesura que adquireix el conjunt formal pel poc moblatge contrastat amb la grandiositat i aquesta mitja llum. Personalment puc dir que m'agradaria de viure-hi. Aquí treballa, viu Josep Pla, que dorm en una cambra de la banda de migdia, una mica esbalandrada, amb una flassada elèctrica al llit.

Sota una gorra de plat que es va comprar a Bilbao aflora el cabell. Pla ja deia a El quadern gris que el seu cap es mantindria poblat fins a la mort. Sembla que ho va preveure, quan era un nen, un barber del carrer de Cavallers de Palafrugell i sembla, també, que la seva profecia es complirà. Mira de reüll, amb recel i parsimònia, i els seus es tanquen en una escletxa estreta i plena de vivacitat. Els seus llavis són prims i sempre somriuen; és curiós com es mouen harmònicament amb el tarannà dels ulls. Aquests, sota unes celles arquejades i curtes, esclaten de vegades plens de passió. La seva cara és de moix, amb un no sé què de selvàtic i misteriós. Contempla les coses amb una passiva però tenaç agudesa. La boca, si en Pla riu, omple tot el rostre en profunditat, i les seves faccions es contrauen de manera ostensible. Crec que, a en Pla, li deu costar molt de dissimular –si alguna vegada ho ha fet- la seva angúnia davant les persones que no li agraden. Perquè els trets de la seva cara es couen indistintament, traïdors als seus sentiments, mai estranys a la vida externa. Les mans d'en Pla? Crec que les seves mans denuncien, al contrari de la cara i del cos, el lent i feixuc trajecte d'un escriptor. Són fines, petites i del tot expressives. Però alguna vegada, ignoro per quin motiu, sembla que les vulgui amagar...

Tornant de fer un volt per l'Empordà, el pare decideix que anirem a veure en Josep Pla. Ja és de nit i fa fred. Deixem el cotxe a l'era, baixem i el pare va a parlar amb els masovers. Els diu que l'àvia Maria, quan era una noieta, va ser la mainadera d'en Pla. De fet, no ho va ser, però sí que es va cuidar dels seus germans. Els masovers ens diuen que el senyor Pla està descansant i que no se'l pot molestar, però el pare insisteix i els demana que li comuniquin que els fills de la seva mainadera són a baix. Al cap d'una estona, ens diuen que ja podem pujar, que el senyor Pla ens rebrà. Li fa tanta gràcia l'excusa que no s'ho pot creure. Deu voler comprovar qui ha estat capaç d'inventar-se una mentida així i ens vol conèixer. Ens rep amb un batí d'estar per casa i unes sabatilles. Seiem sota la volta de la llar de foc, que és l'únic lloc de la sala on hi ha una mica d'escalfor, en una taula rodona, i la mare li explica tot això de la mainadera, que la meva àvia, que no sabia ni llegir ni escriure, treballava en un hotel de Calella i vigilava els nens Pla, i el meu pare diu que el seu fill diu que vol ser escriptor. Aleshores en Pla em recomana que no m'hi dediqui, «perquè es morirà de gana», i jo no sé gaire què dir. S'aixeca, va a un prestatge de la sala i torna amb un llibre seu, el de Girona i els records. Me'l regala.