Bé és veritat que allò formava part del meu programa de treball, però em va semblar que, en aquelles hores, la meva passejada pel Casino, escala amunt, escala avall, ja no tenia solta ni volta. Els socis l'abandonaven l'un darrera l'altre per anar a llurs ocupacions. La pista de tenis es veia animada per xicots i mosses que m'eren del tot desconeguts. Acabada abans d'hora la meva missió «oficial», que era la de prendre vistes i explorar terrenys, la solitud del casal ja no m'aportava tan solament el petit estímul personal de recordar i reconèixer. La Ciutat, per altra part, tenia per a mi un atractiu innegable, i val a dir que quinze anys són pron anys en aquesta època en què tot va cuita-corrents. Tanmateix, recórrer els carrers de La Ciutat i veure els progressos o, simplement, els canvis, no m'era ocupació prohibida.
Vaig tirar Avinguda amunt. Hi havia cafès nous, amb bars de barra i tamborets enlairats, cinemes que en els meus temps no existien, esglésies a mig fer, moltes botigues ben parades i cases de pisos sense pena ni glòria, Els arbres que ombrejaven el tram més recent de l'Avinguda havien crescut molt en aquells anys, i no dic una cosa per una altra en afirmar que, de tot el que vaig veure, fou aquesta creixença el que més em va impressionar. Tal vegada fou perquè em vaig adonar que creixien fins a assolir una puixança real, mentre que tot el que és pròpiament obra dels homes em produeix el neguit de veure-la massa acordada a les normes d'un cosmopolitisme despersonalitzat, uniforme i avorrible.