El raig de la font
No hi havia cap premonició, tampoc no hi havia cap tradició especial que ho pogués deixar escrit. No teníem la mateixa edat, ni els mateixos referents culturals. No érem de famílies patrícies, ni havíem militat o estudiat plegats. Ni tan sols sabíem ben bé el que volíem; simplement ens vam trobar una tarda en un bar d'un poble crescut a empentes d'emigrants, sense memòria ni present, lluny dels cenacles culturals, sense bagatge i amb alguns versos maldestres per tota impedimenta.
En Martí Rosselló va proposar posar-li a un full de poemes el nom de la Font del Cargol en una mena d'innocent homenatge al poble on vivíem la majoria, i així vam quedar batejats. Algú va començar a treure papers amb maldestres poemes d'aprenent, i el mestratge d'en Valerià Pujol va fer cristal·litzar aquell no res juvenil fins convertir-lo em una agosarada sacsejada a la cultura catalana de l'immediat post franquisme. No hi havia cap altre mèrit; simplement potser els va fer gràcia aquella colla de joves barbamecs de la perifèria. En tot cas va ser en Valerià qui es va encarregar de fer que ens escoltessin, que ens escoltéssim.