En obrir una de les finestres de la saleta, on tantes hores havia passat en la contemplació de les partides d'escacs o fent de badoc de les manilles aferrissades, se m'aparegué el jardí, com una gran catifa sota els meus ulls. D'arbres, feia temps que no en veia, i em van semblar meravellosament bells, en llur infinita gamma de verds. Al centre, la pista cimentada, de tenis, continuava essent una bestiesa més de les moltes que demostra el snobisme humà. Sempre ho havia cregut així, Que era pura ximpleria eliminar passeigs i arbres i arbusts i parterres florejats, posant-hi a canvi una pista grisa, voltada de filat com una gàbia, únicament perquè uns quants nois i noies de casa bona poguessin lluir els vestits blancs, mentre tornaven pilotetes blanques amb llurs flamants raquetes originàriament angleses. Venint d'un món on cap vanitat no compta, encara em va semblar més grotesc, tot allò. No hi havia dubte, però, que en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor, els fills dels socis no podien ignorar que això del tenis es porta molt als balnearis i casinos d'arreu del món. Amb l'avantatge que a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu. No em toca pas a mi millorar les coses; a més, comprenc ara millor que mai que la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la humanitat.