Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, «en aquelles grans morts de l'any MCCCCXC, a dos de juliol, en divendres, dia de la Visitació de la mateixa Senyora, en lo seixantèn any de sa virtuosa edat» —tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi—, morí en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l'orde de Santa Clara. Després d'haver passat la seva infantesa d'òrfena il·legítima a la cort valenciana de la reina Maria, muller del Magnànim, amb qui la unien vincles familiars. Segurament aquest origen no lledesme i la possible manca de patrimoni, que li dificultaven un casament avantatjós, van determinar fins a un cert punt aquesta decisió. Cal no perdre de vista, tampoc, la més que probable influència de la reina, que devia desitjar la presència d'algú de confiança en un convent on ella mateixa havia intervingut ben directament per confiar-lo a la branca femenina de l'orde franciscà, i on havia d'emprendre deu anys més tard unes importants reformes arquitectòniques. Aquesta condició religiosa de sor Isabel —que abans de professar es deia Elionor Manuel de Villena— va facilitar, sens dubte, i potser desvetllar, la seva pruïja literària i de segur que el seu càrrec d'abadessa, que ostentà des de 1463 fins a la seva mort, va contribuir a posar-la en relació amb la flor i la nata de la intel·lectualitat valenciana del moment, entre els membres de la qual va gaudir d'un reconeixement innegable. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l'arcàngel sant Gabriel assaonada de l'època, aquesta mena de deutes amb el meravellós, però, també, indici d'un prestigi i d'una personalitat que atiaren el foc de la imaginació col·lectiva i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres. [...]
Llegir tota la Vita Christi m'ha servit, tanmateix, per a intuir-ne la grandesa, per a espigolar de tant en tant fragments i capítols d'una gràcia singular o d'un vigorós impacte. Per a copsar-hi aquell nervi central que traeix l'experiència d'una dona, d'una dona que va fer de l'escriptura el vehicle de la seva afirmació com a tal i el mitjà d'expansió d'aquesta força al grup de dones que l'envoltaven. Salvades totes les distàncies que calgui, no sé si, encara avui, podríem trobar una millor definició del feminisme literari.