Sembla com si vostè, en fer al·lusió als altres «eslògans» de la Revolució Francesa, volgués fer-me caure en algun parany o en una contradicció. És pràcticament segur que les meves contradiccions són abundants. També vostè ha estat un home contradictori i, com que ha escrit molt, les seves són mes visibles. Vostè mateix en fa conyeta en un dels seus llibres, en transcriure una conversa amb Solervicens: «Soler —li va dir—, nosaltres som conservadors...» «Exacte. Les revolucions ens treuen de polleguera. Som conservadors i, a més a més, som pobres...» «¿Seríeu capaç de resoldre aquesta contradicció? No crec que sigui possible ni utilitzant la dialèctica de Hegel...» «Perdó! Encara heu oblidat un element. La situació és aquesta: som conservadors, som pobres i tenim una gana que esparvera...» «Terrible situació! ¿Considereu que es possible compaginar aquests contrasentits?» «Difícil, endimoniadament difícil! De vegades, fa l'efecte que la providència ens tempta...»
Tanmateix, les seves contradiccions són, ideològicament, reductibles a una: la de ser un conservador alhora liberal i reaccionari. Liberal, perquè ha tingut una vasta cultura i coneix el sentit de la pluralitat i la complexitat: sense llibertat no hi ha cultura, sinó esquematisme, maniqueisme, dogmatisme, de la mena que sigui. Tanmateix, vostè ha estat un reaccionari considerable: el conservadorisme l'ha portat a prendre posicions polítiques amb els anomenats conservadors del país, és a dir, amb la dreta, la qual ha estat carca i primitiva, espantadissa però, conscient del seu poder, bèstia i brutal en les seves reaccions. No hi ha gaire més a dir sobre aquest fet, excepte que a Espanya, el 1936, es va produir una situació —més tard ajudada pels esdeveniments internacionals— summament complexa i estúpida. A vostè l'empaitava un grup d'incontrolats. Va haver de marxar de Catalunya i, després d'una temporada a Itàlia, va acabar al Sant Sebastià franquista, refugi de catalans. El meu pare, que no era perseguit per ningú però que va ser mobilitzat pels republicans, va tenir por, va fugir cap a Londres i va acabar també a Sant Sebastià —i jo amb ell. Què hi vam fer, allí? ¿Entrenar-nos per a una de les etapes més sinistres de la història d'Espanya? Jo no era ningú ni sabia res de res. Vostè ho va entendre en tornar a Catalunya: va plegar veles i se'n va anar a casa seva, al Mas, a l'Empordà. No tothom va poder, saber o voler fer-ho. Tanmateix, si ho va poder fer és perquè no era tan pobre com apareix a la conversa amb Solervicens. Contradiccions...