Sóc algú —una dona— que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text [qui sóc i per què escric]. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se n'ha fet, des de fora, la pregunta «per què escric», espontàniament a mi se m'ocorre mes aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentaria i sense forma. També, potser, com una segona memòria.
Una dona. De classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig intentar dir el meu «qui sóc» a partir d'aquest «qué sóc» inicial. El «qui» pròpiament dit començava amb el gest d'agraïment, tocat d'un punt d'ironia i, així i tot, cert: «a l'atzar agraeixo tres dons». I s'afermava amb la revolta. Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta. I amb la mancança: «l'escriptura literària està lligada a la regió on falla la seguretat en la Llei» (Blanchot).
La mancança. Sovint el fet d'escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l'espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s'escola; el text es ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l'aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l'escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l'empeny a seguir escrivint, encara.