Un diumenge a la tarda, La Ciutat oferia pocs atractius. Hom podia anar al cinema, al futbol o a fer un tomb per l'Avinguda vorejada de terrasses on prendre un refresc, si és que feia calor. El soci del Casino comptava amb l'avantatge de disposar d'una terrassa enlairada, dominant el carrer, per damunt de la plebs, i on, si bé com a tot arreu l'ús de la taula feia obligada la consumició, era admès pretextar que els familiars acompanyants no tenien gens de set...
- Què prendran, els senyors? - demanava sol·lícit el cambrer.
-Vols un cafè o un mantecado?-inquiria, per exemple, el senyor Guillem.
- Una gasosa - contestava la muller.
- A mi, posi'm un cafè.
- I els nens?
-Em deixes prendre un gelat, mamà? - preguntava la noia ja casadora.
- Porti-l'hi - ordenava el pare.
-Tu no vols prendre res, oi, Pasqualet?- s'assegurava la mare -. T'estimes més anar-te'n a jugar, és clar...
L'infant estava ben alliçonat i s'aixecava instantàniament.
- Les criatures no poden estar quietes, ja se sap - aclaria la mare al cambrer -. Si de cas, ja demanarem més tard...
Fer de senyors sortia a bon preu, sempre que es fos soci del Casino.
El Pasqualet, com molts altres xicots la família dels quals passés la tarda a la terrassa, se n'anava cap al jardí o cap a les sales desertes de la planta superior o de la inferior. L'Arxivell tremolava quan sentia el trepig de la quitxalla lluny de la seva vigilància. Era de témer qualsevol estropici, un vidre trencat, una cortina esqueixada, un llibre destrossat, una cadira coixa o un inici d'incendi... Una vegada arreplegà uns vailets disparant la fona contra les bombetes de l'orla lluminosa de l'escenari...