Vaig arribar a aquest món a dos quarts de quatre de la tarda del 5 de novembre de 1897. El dia, segons m'han explicat, era rúfol i plujós, un dia d'hivern dels de Montblanc, tot i que feia poc que havíem deixat Tots Sants. El part es presentava malament, de manera que, malgrat els bons auspicis i l'experiència de la Pepa Madrina —la llevadora de casa—, calgué l'ajut del res- pir d'una gallina encastada a la meva boca per fer-me reaccionar. Temps era temps, que es creia en aquestes coses pri- màries, heretades de la vellúria. Tot ple- gat volia dir que no van mancar els gemecs ni els sospirs a la cambra del fons de l'entresòl de l'edifici que porta el número 11 de la Plaça Major de la vila. És, doncs, segons m'asseguraven els entrants vinents de casa, com, gràcies a la cèlebre gallina, vaig poder fer el primer plor i que avui puc escriure aquesta història.