Veig, ara, el xalet com si hi hagués anat tota la vida. S'entrava al jardí per un cancell de fusta, rigorosament vigilat per un gos emprenyador destinat a allunyar qualsevol visitant. Podies aparcar un cop passat el clos, perquè la part que donava a ponent era prou àmplia. Tanmateix, ni els lladrucs del gos ni la botzina, per la sordesa de la Mercè, no sempre l'assabentaven de l'arribada dels visitants. Calia, generalment, tocar el timbre amb insistència perquè aparegués la mestressa de la casa. Recordo que un dia la vam sorprendre amb la porta oberta i amb la revisteta de la TV a la mà, perquè estava buscant l'hora d'una pel·lícula —no sé pas quina— que l'interessava particularment. Pujaves uns graons, abans d'entrar a la casa, i a l'esquerra hi havia una terrassa que donava a tramuntana, especialment destinada als dies d'estiu. A la dreta n'hi havia una altra, encarada a migdia. La part del darrera, amb una altra terrassa, donava a mar. Una casa així, a quatre vents, i a uns cinc-cents metres d'alçada, aïllada del poble, era una pura delícia de solitud, perquè, a més, el que no es veia era, precisament, Romanyà, que quedava a sota, perdut entre les arbredes.