Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'editor i escriptor Carlos Barral (Barcelona, 1928–1989) va tenir una estreta relació amb Calafell i el seu món mariner. D'aquí sorgí el seu únic títol en català, Pel car de fora. Catalunya des del mar, una magnífica enciclopèdia del lèxic i els costums de tota la costa sud de Catalunya fins arribar al delta de l'Ebre. La botiga o casa marinera que va habitar fins a la mort va ser adquirida per l'Ajuntament de Calafell i convertida en casa museu. Hi farà de bon llegir el fragment del llibre citat en què descriu com eren tipològicament aquestes botigues i la vida que s'hi duia. Un fragment de Seductors, il·lustrats i visionaris, de Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926) ens aproparà a com era el Barral amic i intel·lectual exigent.
Les botigues dels mariners calafellencs, les més antigues de les quals foren construïdes a mitjan segle xviii, eren fins als anys trenta quasi totes iguals. N'hi havia unes quantes, amb escala per fora, que donaven sopluig a dues o més famílies, però la majoria eren casetes de dues plantes, amb les habitacions al pis de dalt i la cuina i el magatzem d'interessos a la planta, oberts al sorral per davant i a les vinyes per darrere mitjançant una eixida de no gaires metres, generalment amb un arbre on es lligava la cabra que proveïa de llet, unes conilleres i un safareig de pedra, que tant servia per a rentar com per a tenyir xarxes i caps. A la planta, hi solia haver dues llars de foc, una prop de la porta d'entrada i a peu d'escala que, amb l'armari de racó i l'aigüera, constituïa, aïllada o no per un envà amb porta, la cuina i menjador d'hivern, i una altra vora la porta de l'eixida, al mig del corrent d'aire de façana a façana, on es cuinava a l'estiu. En aquesta planta sense envans, la major part de l'espai l'ocupava el tablado, plataforma de fusta sobre biguetes, aguantada amb puntals, damunt la qual es guardaven les veles i les xarxes i palangres nous. A sota s'emmagatzemaven els vells i amarats i les nanses. Dalt i baix del tablado feien cau els gats, gats innombrables que es multiplicaven infinitament i asseguraven l'absoluta protecció dels anomenats interessos, és a dir el capital en lones i fil de cotó, de les possibles rates. Les tribus de gats vivien en règim de simbiosi amb la tribu marinera. S'alimentaven quotidianament de les deixalles del peix de la part, és a dir el que tocava a cada treballador de la part de pesquera que no es venia, i de les deixalles generals de la captura, peix invendible, begut de la puça o malmès a l'emmallada i trossos sobrers de peix. Les gates parides tenien cura elles mateixes de l'equilibri demogràfic de cada tribu felina. Era freqüent veure a l'arribada dels vacaires processons de gats sortint de les cases, darrere de cada amo, cap a les barques, a la recerca de deixalles. Per descomptat a cap casa no hi havia gos i els calafellencs neixen encara amb un gat rampant al subconscient i un odi irracional als gossos. Les botigues tenien normalment tres cambres al pis de dalt: una principal amb sala i alcova on dormien el patró i la dona, la cambra del darrere que donava a una terrasseta on normalment hi havia la comuna, i on residien l'hereu i la jove, i l'habitació del mig, sense llum i oberta a peu d'escala, on vivien els altres fills o els vells si n'hi havia. Quan sobrava algun vell o vella, s'havia de fer el pallet al magatzem de baix, vora el tablado.
A Calafell, en Carlos es transformava. Venint de la ciutat, on s'havien de guardar les quatre normes bàsiques de l'educació burgesa, era com si es desclassés: es convertia en una mena de mariner que no exercia professionalment, però que n'exhibia des de la vestimenta fins al vocabulari fent-se a la mar amb la seva vela llatina. Si en algun lloc era feliç era, justament a Calafell. Aquest transformisme —de vestuari, d'ofici o, fins i tot, de classe social— el completava amb diverses formes d'exhibicionisme, des del propi cos —prim però nerviüt, bru de moltes hores de sol i amb una barba petita aferrada al mentó— fins a una sèrie de números més o menys estudiats destinats a épater el visitant o l'interlocutor.
D'exhibicions n'hi havia de tota mena. La més innocent i habitual —i que li agradava molt— era senzillament sorpresiva. Si un visitant arribava a casa seva i no veia ningú a l'entrada, el més normal era que fes un crit per veure si apareixia algú. Si hi havia sort, era el mateix Carlos que treia el cap per la balconada del primer pis i amb la veu una mica ronca deia: «Ja baixo». I baixava immediatament, vull dir, que saltava des de la barana del balcó i en un segon es plantava al costat del visitant que no l'esperava allí i que el mirava, esblaimat, tot preguntant-li si s'havia fet mal. No, no passava res. La sorra de la platja, que en aquells temps arribava al llindar de la porta de la casa, feia de coixí. Fins que un dia van construir el passeig i es va acabar el brillant exercici acrobàtic.
Vaig seguir el camí i vaig arribar davant de la casa d'en Carlos. Estava tancada i barrada, amb la porta pintada de blau marí. I damunt, la gran tribuna portada de les Canàries pel seu pare i que dóna una personalitat específica a una casa que no havia estat, en els orígens, més que una botiga de pescadors. Potser sí que, per primera vegada en aquell passeig, vaig sentir un estremiment, vague i llunyà, com si vingués d'un món antic, perdut: era el record dels amics que amb els anys havien passat avall.
Per a nosaltres, vull dir els amics, aquella casa i encara més la platja del davant, i fins i tot la mar, pertanyien a en Carlos, que les havia fet seves tot descrivint-les. Calafell era el mite de la infància feliç. Diu, al primer volum de les seves memòries: «Calafell era el paisaje y la historia de donde procedían todos mis secretos y las recetas particulares de mi modo personal de existir. Ahora, además, tras los años de extrañamiento y de metamorfosis de la infancia que fueron los de la guerra civil, y cuando, entradas las cosas en una nueva rutina, la ausencia del padre se hacía patente en toda su significación, Calafell se convertía en un lugar litúrgico del culto al padre desaparecido».
Altres indrets de Calafell: