Edicions 62 - 2009 - Barcelona
Del Calafell d'abans de la guerra, no en conservo records gaire precisos. N'hi ha un, però, que m'ha perseguit al llarg dels anys, com una presència fantasmal, potent quan se'm fa viu. Es tracta de l'imponent edifici del sanatori de Sant Joan de Déu, sobre la platja de Sant Salvador, lloc on teníem prohibit acostar-nos per raons profilàctiques. El sanatori estava destinat a nens escrofulosos, ja que es considerava que l'aigua de mar que banyava la platja, extremament iodada, era curativa per a aquella malaltia de la qual avui ja no es parla. Hi havia també nens tuberculosos a qui convenia, deien, cures d'helioteràpia i també banys d'aquella mar benèfica. Sant Joan de Déu, passada la Guerra Civil, es va anar deteriorant i, cap als anys setanta, va ser abandonat. No m'hauria pogut imaginar mai que, a la postguerra, jo també acabaria tuberculós i reclòs en un sanatori —el de Puig d'Olena, amb unes condicions ambientals i de confort molt diferents.
L'amable senyoreta de recepció de la qual he parlat a l'inici d'aquestes ratlles no sabia —no podia saber— res d'aquell miratge de la memòria que, a poc a poc, m'aniria revenint. Després de la nit de l'arribada, quan em vaig despertar i talment com m'havia explicat, vaig veure sortir el sol d'hivern, grisós però amb modulacions cromàtiques abundants. La sorpresa va ser que la llarga platja que s'albirava era la de Sant Salvador, amb el Vendrell, al fons i a la dreta, i Calafell, a quatre passes a l'esquerra. Amb una certa impaciència vaig baixar i, amb llum de dia, vaig descobrir amb total estupefacció que l'interior de l'edifici on estava allotjat era el de l'antic sanatori de Sant Joan de Déu. Per si hi havia algun dubte, una placa commemorativa de la inauguració, el 1928, amb la presència d'Alfons XIII ho recordava.
Plantat enmig de l'enorme hall em vaig trobar allí on no havia estat mai de petit, on tenia prohibit d'acostar-me. En lloc de sentir l'estremiment de qui torna al cap dels anys a un dels escenaris prohibits de la memòria infantil, em vaig posar a pensar, amb consciència de classe, suposo, en la contraposició entre el sanatori d'abans de la guerra, servit per uns frarets que tenien cura d'uns nens pobres i maltractats per l'escrofulosi, i l'hotel luxós, convertit en balneari de cinc estrelles, servit per uns més o menys elegants cambrers i cambreres. Em vaig acostar a la piscina. La mateixa aigua de mar iodada i guaridora de fa setanta anys era la talassoteràpia d'avui. El que no era el mateix, certament, era el públic.
Quan vaig sortir de l'hotel, la platja sota el passeig era deserta, com li tocava al mes de gener. Paral·lel a l'horitzó hi havia el passeig marítim vorejat de diversos edificis d'apartaments d'estiueig just fins a la Carrerada d'en Ralet, que és on acaba el municipi del Vendrell. Calafell es caracteritza així que hi arribes pel desgavell urbanístic i arquitectònic, és a dir, que apareixen els primers disbarats que desdibuixen totalment el que era el poble mariner que jo havia conegut abans de la guerra. L'Espineta i, una mica més endavant, la casa dels Barral, en són gairebé l'única excepció. L'Espineta és un petit restaurant de prestigi local que conserva el mateix aire que li va donar la Yvonne quan el va fundar a principis dels setanta. Les darreres vegades que havíem anat a Calafell, des de Sitges, amb la Isabel passàvem primer per l'Espineta, on podies trobar en Carlos amb algun dels escriptors de la seva quadra o algun llatinoamericà despistat en busca de la fama. Després anàvem a sopar i en acabat preníem copes a l'aire lliure tot explicant xafarderies. Malauradament, també omplia una part important del temps la política, perquè m'estic referint als anys del franquisme. Quant temps perdut darrere d'aquella obsessió indefugible amb una dictadura que ens ofenia diàriament!
A Calafell, en Carlos es transformava. Venint de la ciutat, on s'havien de guardar les quatre normes bàsiques de l'educació burgesa, era com si es desclassés: es convertia en una mena de mariner que no exercia professionalment, però que n'exhibia des de la vestimenta fins al vocabulari fent-se a la mar amb la seva vela llatina. Si en algun lloc era feliç era, justament a Calafell. Aquest transformisme —de vestuari, d'ofici o, fins i tot, de classe social— el completava amb diverses formes d'exhibicionisme, des del propi cos —prim però nerviüt, bru de moltes hores de sol i amb una barba petita aferrada al mentó— fins a una sèrie de números més o menys estudiats destinats a épater el visitant o l'interlocutor.
D'exhibicions n'hi havia de tota mena. La més innocent i habitual —i que li agradava molt— era senzillament sorpresiva. Si un visitant arribava a casa seva i no veia ningú a l'entrada, el més normal era que fes un crit per veure si apareixia algú. Si hi havia sort, era el mateix Carlos que treia el cap per la balconada del primer pis i amb la veu una mica ronca deia: «Ja baixo». I baixava immediatament, vull dir, que saltava des de la barana del balcó i en un segon es plantava al costat del visitant que no l'esperava allí i que el mirava, esblaimat, tot preguntant-li si s'havia fet mal. No, no passava res. La sorra de la platja, que en aquells temps arribava al llindar de la porta de la casa, feia de coixí. Fins que un dia van construir el passeig i es va acabar el brillant exercici acrobàtic.
Vaig seguir el camí i vaig arribar davant de la casa d'en Carlos. Estava tancada i barrada, amb la porta pintada de blau marí. I damunt, la gran tribuna portada de les Canàries pel seu pare i que dóna una personalitat específica a una casa que no havia estat, en els orígens, més que una botiga de pescadors. Potser sí que, per primera vegada en aquell passeig, vaig sentir un estremiment, vague i llunyà, com si vingués d'un món antic, perdut: era el record dels amics que amb els anys havien passat avall.
Per a nosaltres, vull dir els amics, aquella casa i encara més la platja del davant, i fins i tot la mar, pertanyien a en Carlos, que les havia fet seves tot descrivint-les. Calafell era el mite de la infància feliç. Diu, al primer volum de les seves memòries: «Calafell era el paisaje y la historia de donde procedían todos mis secretos y las recetas particulares de mi modo personal de existir. Ahora, además, tras los años de extrañamiento y de metamorfosis de la infancia que fueron los de la guerra civil, y cuando, entradas las cosas en una nueva rutina, la ausencia del padre se hacía patente en toda su significación, Calafell se convertía en un lugar litúrgico del culto al padre desaparecido».
Al mes de maig, en Carlos havia convocat a Formentor un col·loqui internacional de novel·la al qual havia convidat l'elit dels grans escriptors del moment, de Hemingway a Graham Greene, de Heinrich Böll a Doris Lessing. La major part va contestar excusant-se, però alguns van enviar ponències excel·lents, com Elio Vittorini i Angus Wilson. Hi van assistir joves escriptors de gran renom posterior, com Italo Calvino, Michel Butor i Alain Robbe-Grillet. La jove generació espanyola estava representada per Carmen Martín Gaite i Juan i Luis Goytisolo, i la literatura catalana per Josep M. Espinàs i Joan Fuster. El col·loqui va ser un primer pas per assolir la segona de les prioritats d'en Carlos, és a dir, la presència europea. Per a aquest projecte va comptar amb un col·laborador inestimable, Jaime Salinas, que havia arribat a l'editorial cap al 55 o 56, poliglot, mundà, enormement enèrgic i eficaç, i que s'ocuparia de les relacions exteriors de l'editorial com a secretari general.
Calvino va parlar del col·loqui a Giulio Einaudi en termes tan favorables que l'editor —que no havia estat a Espanya per raons d'incomoditat política amb el règim— va decidir visitar-la, tenint com a punt de referència en Barral. Amb en Carlos van anar a Madrid, allí es van trobar amb Hemingway i amb ell van seguir viatge a Conca i a València. El novel·lista no els va interessar gens, però els dos editors van descobrir algunes afinitats entre ells que es transformarien, amb el temps, en una llarga amistat. En Carlos va portar Einaudi a Calafell i allí, passejant per la platja, li va proposar organitzar un premi internacional de narrativa juntament amb uns quants editors europeus de gran nivell literari. Les discussions van ser llargues i els punts de vista contrastats. Al final, van triar els altres possibles editors i, al llarg de viatges i converses, es va concretar la convocatòria del Prix International des Editeurs —que després del primer any es va dir Prix International de Littérature— a novel·les ja publicades i del Prix Formentor, a obres inèdites. Establertes les bases, es van fer públiques en el marc del segon col·loqui de novel·la de Formentor, l'any 1960. Els editors convocants, a més d'ells dos, van ser Gallimard, Rowohlt, Weidenfeld, i el nord-americà Barney Rosset, de Grove Press.
En Carlos havia assolit el segon dels seus propòsits. La novetat de la iniciativa, l'entusiasme que ell mateix havia aconseguit encomanar als editors i, fins i tot, el paisatge del cap Formentor van influir a estimular la competència professional de tots plegats. Semblava com si volguessin demostrar-se els uns als altres que eren capaços de reeixir en l'aventura. Finalment, el 1961, el primer Premi Internacional va ser atorgat ex aequo a Samuel Beckett i Jorge Luis Borges. I el premi Formentor, a Juan García-Hortelano.