Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'any 1913, gràcies a les amples platges d'aquest lloc amb sorra molt fina i a l'alt contingut de iode de les aigües marines, els Germans de Sant Joan de Déu van comprar una finca rústica per crear-hi un hospital de nens afectats de problemes respiratoris. L'edifici, obra de l'arquitecte barceloní Germán Rodríguez Arias, membre del GATCPAC, va ser construït sobre una plataforma de ciment armat situada a 1,75 metres sobre el nivell del mar, sostinguda per 200 pilars, amb l'objectiu d'aïllar l'edifici de les humitats del terreny i permetre que l'aigua dels temporals de llevant hi passés per sota. L'edifici, en una primera fase, va començar a funcionar el 6 de juliol de 1924. Un cop acabat, va ser inaugurat el 23 de maig de 1928 pel rei Alfons xiii i l'arxiduquessa d'Àustria. La progressiva eradicació de la tuberculosi i l'inici del boom turístic de la Costa Daurada van fer que els germans de Sant Joan de Déu el tanquessin el 1969. Actualment estatja l'Hotel Ra, de cinc estrelles, el qual, malgrat els afegits moderns ha mantingut l'estructura del sanatori, de la qual llueix especialment l'antiga i monumental capella que permetia que els malalts poguessin oir missa des dels llits amb rodes. Situats a l'exterior, davant la façana que dóna a la platja o bé sol·licitant que ens deixin entrar a la capella que avui fa d'espectacular hall, podem llegir un fragment dels records de Joan Feu i un altre de Josep Maria Castellet.
Del Calafell d'abans de la guerra, no en conservo records gaire precisos. N'hi ha un, però, que m'ha perseguit al llarg dels anys, com una presència fantasmal, potent quan se'm fa viu. Es tracta de l'imponent edifici del sanatori de Sant Joan de Déu, sobre la platja de Sant Salvador, lloc on teníem prohibit acostar-nos per raons profilàctiques. El sanatori estava destinat a nens escrofulosos, ja que es considerava que l'aigua de mar que banyava la platja, extremament iodada, era curativa per a aquella malaltia de la qual avui ja no es parla. Hi havia també nens tuberculosos a qui convenia, deien, cures d'helioteràpia i també banys d'aquella mar benèfica. Sant Joan de Déu, passada la Guerra Civil, es va anar deteriorant i, cap als anys setanta, va ser abandonat. No m'hauria pogut imaginar mai que, a la postguerra, jo també acabaria tuberculós i reclòs en un sanatori —el de Puig d'Olena, amb unes condicions ambientals i de confort molt diferents.
L'amable senyoreta de recepció de la qual he parlat a l'inici d'aquestes ratlles no sabia —no podia saber— res d'aquell miratge de la memòria que, a poc a poc, m'aniria revenint. Després de la nit de l'arribada, quan em vaig despertar i talment com m'havia explicat, vaig veure sortir el sol d'hivern, grisós però amb modulacions cromàtiques abundants. La sorpresa va ser que la llarga platja que s'albirava era la de Sant Salvador, amb el Vendrell, al fons i a la dreta, i Calafell, a quatre passes a l'esquerra. Amb una certa impaciència vaig baixar i, amb llum de dia, vaig descobrir amb total estupefacció que l'interior de l'edifici on estava allotjat era el de l'antic sanatori de Sant Joan de Déu. Per si hi havia algun dubte, una placa commemorativa de la inauguració, el 1928, amb la presència d'Alfons XIII ho recordava.
Plantat enmig de l'enorme hall em vaig trobar allí on no havia estat mai de petit, on tenia prohibit d'acostar-me. En lloc de sentir l'estremiment de qui torna al cap dels anys a un dels escenaris prohibits de la memòria infantil, em vaig posar a pensar, amb consciència de classe, suposo, en la contraposició entre el sanatori d'abans de la guerra, servit per uns frarets que tenien cura d'uns nens pobres i maltractats per l'escrofulosi, i l'hotel luxós, convertit en balneari de cinc estrelles, servit per uns més o menys elegants cambrers i cambreres. Em vaig acostar a la piscina. La mateixa aigua de mar iodada i guaridora de fa setanta anys era la talassoteràpia d'avui. El que no era el mateix, certament, era el públic.
De color de mantega rància, s'aixecava la baluerna del Sanatori, a tres tirs de pedra de les botigues de mar de Calafell. Edifici solitari, majestuós, estès davant del mar, dominant el somni rosat i canyella de l'entorn. El frontis —o més aviat frontispici, que li sona més adient— sumava cinc cossos d'edifici amb llargues galeries i obria finestrals i portalades sobre una gran terrassa un xic elevada, de mosaic blau lilat, des d'on es contemplava el platjar net, bastant més ample que el de Sant Salvador, sense arribar al de Coma-ruga. I, en lloc de madeler i de reraduna i els camps amarinats que pertocaven, allà reposava sobre pilons, per evitar humitats, aquella enorme casa de salut; i els dies excepcionals de diluvi i barrumbada veien els de Calafell com planava sobre aigües de tota mena com una obra miraculosa. Habitualment, als matins, sobre la terrassa violàcia, els pobres infants malalts prenien el sol i l'aire iodat a cura dels frarets. Quants dies, mesos, anys, aquells xicotets contemplaven els dos pendissos de palets que descendien fins a l'areny desert! Quantes hores veient els escassos passants del sorramoll —que per aquell indret no s'entretenien gaire—, i el mar guspirós al fons, sempre el mar davant dels seus ulls... Xif, xaaaaaf, massa bé devien destriar el mormoleig del trencanell al voramar de l'esclafit o l'espetec del primer trencant o, quan s'esqueia, del bram i la brogidera del segon rompent, que mig es desplomava mig s'arrossegava sobre els secallets. Quines vides obscures, quins somnis que es perdien no sé on, tal vegada seguint una vela menuda al lluny...?
Recordo com els tres amics ens hi acostàvem feixugament i arribant fins als dos cartells, clavats a la sorra com a les pel·lícules de l'Oest, que demanaven als vianants moralitat en el desert amb llenguatge hiperbòlic, sols distingíem, sobre la balustrada, les innombrables pantalles que coronaven els llits dels infants i els feien de para-sol. Em semblaven, llavors, diminutes i blanquíssimes veles, místicament il·luminades, de barquetes encallades allà dalt per misterioses malaurances del destí. I, Déu meu!, més amunt, al cim de la façana, sempre aquell àngel de pedra –protector però impotent- descansant, majestàtic, dins la llum crua del matí, amb les llargues ales rígides que li queien a plom. Mai no l'he pogut oblidar. "Tot àngel és terrible", em va remembrar Rilke deu anys més tard.
Altres indrets de El Vendrell: