Museu dels Sants (Arte Cristiano)

Autor: Marià Vayreda i Vila
Obra: Contes i narracions , 1984

El bes de la mort (fragment)

 

El nostre jove estava adelerat i de gran conquista. Una mascareta, rigorosament tapada, el feia bogejar. Era prima i lleugera com una daina, i quan ballava semblava que no tocava a terra. Anava esporuguida com si temés ésser coneguda, i confessà trobar-se allí sense el consentiment, a les dotze en punt havent de ser a casa seva.

No es necessitava pas tant per encendre els mals instints del nostre calavera, qui jurà seria la seva conquista, animat pels llampecs que, sortits dels ulls de la desconeguda, li regiraven el cervell.

Quan la va veure esmunyir-se pels corredors i escala, sortí en persecució i l'emprengué darrera d'ella per carrers foscos i travessers fins al carreró dels Bous.

Semblava que el vent se l'emportava, i el jove no podia amb prou feines seguir-la. Així passaren per sota les tàpies de l'hort dels Caputxins, creuaren per davant la font dels Clusells i prengueren el camí de Morató fins als Desemparats. Allí es va parar, cansada, la màscara, i es deixà caure en un setial de pedra. El perseguidor, pres pel dimoni de la luxúria, ja no tingué fre per les seves passions, que declarà amb tot desvergonyiment, arrambant-se a la seva víctima, que es feia pregar.

De prompte, aquesta s'arrencà la careta i es llançà en braços del jove, besant-lo a la boca. Un gemec ofegat, comparable només al que exhala l'infeliç agarrotat quan l'argolla li premsa la gola i que sols és perceptible pel botxí que tomba la maneta, sortí del pit d'aquell desgraciat en sentir sobre el seu rostre el contacte d'una calavera. Els seus llavis toparen amb dos rengles de dents clavades en unes genives sense carn, i el seu nas s'endinsà en unes fosses nassals de les quals sortia una fetor de tomba irresistible. Els seus ulls toparen amb una mirada fixa que sortia d'unes òrbites sense globus, i aquesta fou l'última sensació que experimentà en aquest món, puix el seu cos va caure aplomat. Era mort.

Quan els seus companys, que havien observat la maniobra i el seguiren de lluny, tal volta amb igual intenció que el xacal, en el desert, segueix al lleó quan va de caça, és a dir, amb la d'aprofitar-se de les despulles del festí, veieren venir en direcció contrària la desconeguda, quedaren sorpresos, però més s'horroritzaren quan vegeren que aquella elegant dama no era més que un esquelet cobert de seda. En passar prop d'ells els mirà amb una rialla estranya i el seu cos cruixia com un feix de garbons. En aquell moment tocaven les dotze.

Autor: Josep Maria López - Picó
Obra: Brises barcelonines , 1950

Escola olotina

 

Somrisos d'àngel de paisatges vells,

destrien melangies de boirina

i la llum vera, reviscuda en ells,

agombola la gràcia olotina,

Vayreda, enyorós d'ales, si amb pinzells,

la vostra mà, realitats afina.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Obra: Dotze mestres , 1972

Després, es va instal·lar definitivament a Olot. Tenia vint-i-cinc o vint-i-sis anys. El germà Joaquim anava triomfant, en la pintura de paisatges; ell es va dedicar a pintar figures. El germà farmacèutic, establert també a Olot, feia camí com a botànic —l'obsessió de la seva vida— i anava essent conegut en el món de la ciència. Els anys passaven, i Marian devia entendre que el pintor de la família no seria ell. De vegades, pintava les figures en algun paisatge d'en Joaquim; per exemple, a Les rentadores. Peró no en devia tenir prou. Més alt d'estatura que els seus germans, tenia una bona presència i era elegant, però se'l veia més aviat poc comunicatiu, tancat en ell mateix i una mica melangiós, sembla.

Més endavant, amb d'altres familiars i amics, van aplegar els imatgers olotins —uns artesans tradicionals— i van crear l'empresa «El Arte Cristiano», de la qual ell va ésser director. Així va tenir, més o menys del seu gust, una feina fixa. Sembla que, per les activitats comercials de l'entitat, va viatjar poc o molt. En 1883 —és a dir, a trenta-cinc anys— es va casar amb Pilar Aulet, dotze anys més jove. Van viatjar per Itàlia. Van tenir set fills. Amb els amics d'Olot havien fundat una revista, «El Olotense», que en 1890 transformen en «L'Olotí». Hi va anar publicant articles. De tant en tant, escrivia un conté. El primer —El roure dels penjats— li publica, però, «La Veu de Catalunya», quan tot just acabava d'aparèixer, en 1891, com a setmanari. En tres anys, en va publicar deu. Del 1895 a l'aparició del primer llibre, quatre més, i en va deixar quatre d'inèdits. No l'haurien pas acreditat de gran escriptor. Les notes necrològiques publicades en 1903 a «La Renaixença» i a «La Veu de Catalunya», deien que Marian Vayreda no va començar a sobresortir fins després de la mort de Joaquim, en 1894. És a dir, quan només li quedaven nou anys escassos de vida.

Autor: Toni Sala i Isern
Obra: Hi ha més coses... , 2010

Hi ha més coses al cel i a la terra que les que la teva filosofia ha somiat. Per exemple, un parell de contenidors encarats a la planta baixa d'un casalot neogòtic d'Olot. Són contenidors sense parets, només els caires de ferro, i emmagatzemen centenars de figures humanes en dos nivells. Les de dalt són més petites. Les de sota són a escala real.

Són estàtues de fusta d'imatgeria catòlica, cristos i verges, santes i sants, soldats, pelegrins, com dos exèrcits encarats, dues processons de talles. Són els models que han de servir per fer els motllos d'on sortiran els famosos sants d'Olot. Ara ve temps de pessebres i s'aniran retirant figures per servir encàrrecs fets per catàleg. Marxaran sagrades famílies cap a Andalusia, Europa de l'Est i Amèrica. Després el model de fusta tornarà al seu lloc.

Tots són diferents. N'hi ha de més alts i de més baixos, verges amb Jesús a coll, imatges de sant Antoni i de sant Josep i una dotzena de cristos caminant cap a tu. Aquest santcrist té el sagrat cor a la vista i el del seu costat pot ser un sant Sebastià, amb el pit i les cames despullats, com una escultura del Renaixement. Igual que els altres, du un número escrit en negre al pit. No té braços. La majoria de verges, cristos i sants no tenen braços. Si els fessin al mateix motllo es trencarien. Els afegeixen després. Figures manques i coixes carreguen les extremitats a l'esquena o al pit, en bosses de malla vermella, d'aquelles per posar-hi taronges; bosses plenes de braços, cames, mans i peus, lligades al coll amb una cinta. I si només fos això. Hi ha verges i sants amb el cap serrat en diagonal, del front fins al clatell, per poder-los posar els ulls des de dintre.

El pintor Joaquim Vayreda va engegar a finals del dinou el primer taller d'escultura de sants. El negoci va sortir de l'art. A principis del vint els carrers d'Olot van omplir-se d'obradors de sants i de gent que vivia de fer corones o creus o de treure rebaves d'imatges del nen Jesús. Encara avui hi ha algú expert a posar ulls de vidre, una feina molt compromesa, per cert, perquè hi ha beats i beates que es passaran hores agenollats buscant en aquestes boletes de vidre el que no troben al cel ni a la terra i no pot ser que el sant surti guenyo.

Al davant del Museu dels Sants hi ha el basar Asia, que ven figuretes religioses de plàstic. Però té més a veure amb els sants l'empresa olotina Atrezzo Design, que fabrica maniquins de gama alta, maniquins d'un realisme pertorbador que, vestits a l'última moda, reben adoració als aparadors de les grans capitals.

Olot. La cubeta garrotxina, n'hi diuen, per la pluja. L'escola olotina va regar tot això de pintura. Encara és moll. Per veure la ciutat, t'enfiles al volcanet del Montsacopa. Com els altres del voltant, devia treure pintura en comptes de lava. Camines per l'avinguda d'arbres que encercla el cràter, passes l'ermita de Sant Francesc, et passeges per dintre un Vayreda en 3D.

Al cel i a la terra hi ha més coses que no sembla, però se les ha de fer emergir i sobretot saber portar. Posat en un parc natural, a pocs llocs el turisme s'hi tracta amb el mateix respecte. I al museu comarcal, a tocar de les pintures dels Vayreda i els pintors que va atraure l'escola olotina, hi ha una retrat en blanc i negre d'una Escola Superior del Paisatge dels anys trenta. Un home assegut en una cadira de balca té una vaca lligada per les banyes. Al davant de la vaca, pacífica, una dotzena d'artistes pren apunts.