Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Calvari es troba dalt d'un puig que domina tota la vila. S'hi puja per una escalonata, de finals del XIX, de 365 graons, un per cada dia de l'any, que es troba flanquejada per xiprers i 14 creus de 3 metres d'alçada, que recorden el calvari que va patir Jesús en el camí de la Muntanya Gólgota.
L'oratori que avui dia corona el Calvari es va construir a finals del segle XVIII, si bé l'aspecte que presenta actualment el va adquirir en una profunda restauració a què va ser sotmès a la dècada dels seixanta del segle passat. En qualsevol punt de trajecte de pujada o quan siguem dalt, podem llegar el testimoni de quatre visitants principatins: Jacint Verdaguer, Josep Pin i Soler, Santiago Rusiñol i Joan Santamaria; el poema que Miquel Costa i Llobera va a plasmar les impressions de la processó de la Setmana Santa i un fragment de Cartes que sempre he esperat, de Maria Pau Janer.
Pujàrem al Calvari de Pollença, mes, ai!, ni hi poguérem orar, ni aprofitar-nos de la grandiosa vista d'aquell panorama encisador. Tan de pressa anàvem! Per altra part, ningú nos mostrava ni ens anomenava en aquells curts moments les valls i turons que el rodegen. Sols coneixíem la cadena de serrats que forma la cordillereta de Formentor i el turó de la Verge del Puig que s'alça allí davant com un castell roquer espadat i inaccessible.
A la posta del sol sortíem a més córrer cap a Alcúdia i en lo camí trobàrem acorriolada la gent de la vila (que ens havia semblat deserta), venint de llurs conreus. La cara de bondat dels vells, l'aire de respecte dels joves, l'aire d'ignocència de les donzelles no es veu com aquí ja gaire enlloc. Cada família anava en son carretó, tirat per un bon matxo, cap a la llar, a gosar, al costat dels avis i dels nens, del fruit de ses suades, a l'hora en què els aucells, cansats de volar i cantar, volaven a ajocar-se a voliors en les fulloses arbredes. L'avi o la mare amainadada que els espera encenent lo foc començarà el sant rosari a l'asseure's ells a l'escó.
És lo poble de Mallorca on he vist més trajos antics, pellisses, bufes i albarques, que són soles de cuir lligades per davant, des del dit xic al nu del dit gros amb un rivet també de cuiro, i per darrere amb dos cordills.
Los homes casi tots van vestits de blau.
Des de Cap Vermell (aon estan les Costes) cap a Artà, hi ha, mitja hora lluny, un talaiot.
Tots los carrers que de la xamosa Pollença menen al camp condueixen directa o indirectament al Calvan o al Puig.
Per la gent del terrer aquells caminals més o menos amples, plans o fondos, deuen tenir noms especials i ser més o menos bons per anar a tal o qual indret, mes lo foraster que no tingui pressa pot seguir-los confiat de que amb marrada o sense lo portaran al peu del tossal que allà en diuen del Calvari o sota la muntanyeta en qual Puig s'hi venera una imatge de la Verge Maria que gosa de gran anomenada entre la gent balear.
Lo Calvari és de fàcil accés. Rampes suaus sombrejades per xops i olms, gornides de bancs i de pedrissos, menen poc a poc al replà superior d'on se veu tot lo poble, terres i monts i en qual centre s'aixeca una bonica capella que n'és lo terme obligat de la passejada.
L'excursió, però, tot i sent agradosa no acaba de satisfer per les ganes que deixa de fer-ne una altra de més important. Anant i venint del Calvari sempre es té a la vista i plantat a l'altra banda del poble lo Santuari del Puig, rodejat de negrenques parets, que vistes de baix semblen murs de castell fort, i la silueta tan bonica que presenten i lo que els pollentins conten de llur predilecte ermitatge... decideixen l'esperit i l'exciten a enlairar-se... ajudat de les cames que també es deleixen d'emprendre la que per força ha de ser aspra pujada.
Processó
Impressió de Setmana Santa
Per la frescor de març perfum de violetes,
celatge moradenc per l'horitzó flotant,
i sobre l'esperit les uncions secretes
del dia moridor... Era el Divendres Sant.
Baixant entre xiprers, des del veí Calvari,
seguia poc a poc la llarga processó:
brillaven ja sos llums, i el càntic funerari
de lluny feia sentir sa lenta oració.
Les notes d'aquell cant, com un vol d'aus nocturnes,
per l'auba de la nit giraven vagament,
fins a tocar del Puig les roques taciturnes,
fins a morir avall pel remorós torrent.
Cendrosos olivars i bosc obscur i roques
i camps de sembradiu fonien les colors,
sargint com un trofeu palmeres d'altres soques,
damunt un llunyedà de pàl·lides blavors.
Com una reina en dol de tràgic infortuni,
la lluna amb roig esguard de dins la mar sortí,
com escampant records d'un altre pleniluni
en què suor de sang guaità a Getsemaní.
Semblava ella parlar de l'única diada
en què el sol per horror va cloure el gran ull seu,
i en què ella cap al tard vegé la Immaculada
plorar sobre el cos fred la mort de son Fill Déu.
Llavors mon esperit volà dins l'harmonia
del cant i la besllum, de l'hora i dels records;
i al fons de lo indecís pintà ma fantasia
la immensa processó que formen vius i morts.
I vet aquí que arreu generacions passaven:
misèries i esplendors, lo dèbil i lo aspriu;
i, essent tan diferents, d'enfora s'igualaven.
com són iguals de lluny les ones d'un gran riu,
Mes, alta damunt tot, se veia la figura
de l'abatut suprem, de l'Home de dolors,
vessant amor sublim del fons de sa amargura
i de sa horrenda creu un rastre de dolçors.
Irradiava llum son cap cenyit d'espines.
llençant sobre aquest món un raig net i suau;
i com dins un boirim de llàgrimes divines
li feia nimbe entorn l'arc iris de la pau.
Blanc d'immortals amors i d'odis implacables,
damunt l'oneig del temps seguia son camí,
mostrant-se. mai confós, entre corrents mudables,
profundament humà, profundament diví.
Profundament humà de penes i tendresa,
profundament diví d'oracles i virtut:
be es veia esser l'Ungit d'eterna realesa
per Salvador del món culpable i decaigut.
Ell víctima innocent, redempció sens mida;
Ell consol infinit, un Déu que sap plorar:
Ell sant treballador, exemple i llei de vida;
Ell mestre del morir que pot ressuscitar...
És l'únic que desclou el llibre del misteri,
tancat amb set segells que mai obrí ningú...
És Ell que a terra i cel eixampla son imperi...
Ell és principi i fi. Ell és qui ho fa tot u.
Adoren cels de cels davant sa faç humana,
adora també el món, adora fins l'infern,
puix tot lo que contra El1 s'aixeca en lluita vana,
baix de sos peus caigut, acreix son soli etern.
...................................................................
Això per un moment amb claretat intensa
llavors més bé que mai vegé mon esperit,
mentres moria el so i per la volta immensa
s'alçaven transparents les ombres de la nit.
Pollença, a baix, destaca per gris. ja hem quedat que els pobles són rossos o bruns. Pollença és bru. No ens detindrem a descriure'l, perquè ja hem anomenat prou pobles, i ens en queden molts més pel camí; però sí direm que sa morenor és una morenor un xic austera, trista i gris, però harmoniosa. Els carrers tenen un color de pati de convent de monjos; les cases, d'hàbit franciscà, i el calvari, a dalt, amb els xiprers arrenglerats com fantasmes, sembla que anunciïn que el poble és poble de recolliment. Pollença té un decorat per a representar-hi misteris, o bé per a servir de marc en processons de Setmana Santa.
A la tornada de la vall, abans d'entrar a Pollença, agafeu un camí flanquejat de xiprers que va encordillant-se en el rost del turó del Calvari. A dalt de tot hi ha una capella amb uns quadres anecdòtics del terrer i un Sant Crist molt vell, i des de la miranda que la circumda podreu fruir d'un dels espectacles més originals i obsessionants de Mallorca, barreja de patetisme, de grandiositat, de poesia i de dolçor: la campada pollentina gonflada i sumptuosa, el Puig de la Mare de Déu que fa de capçalera a la vila, la cadena de penyalars encavallats i torturats de les valls de Ternelles, de Sant Vicenç, de Silla i de Bòcquer, i al fons l'alegre i lluminós esgambi de la plana limitada al confí pel blau intens de la badia.
Des del Calvari, es veuen fileres de xiprers i el perfil del Puig. És un paisatge que pot ser amable o feréstec. Apropa l'aigua del Port i els roquissars: mar i muntanya. Na Paula se sentia identificada amb els contrastos d'aquell espai. Hi ha extensions breus que combinen belleses extremes. Són llocs perillosos. Conviden a recloure-s'hi. No cal sortir-ne per cercar la vida. Es converteixen en un pou magnífic on les persones arriben a ofegar-se. Què se't pot oferir, quatre passes més enllà del paradís?, es preguntava. La resposta era sempre idèntica: Hi ha l'abisme que ens obren els indrets idíl·lics. Durant les passejades pels alzinars, era una altra dona. L'embaràs va transformar-la en un ésser poruc. El seu cos canviava. Primer, van ser modificacions quasi imperceptibles: un rastre de venes blaves als pits, la capacitat de percebre les olors amb una intensitat distinta. Els tres primers mesos, poca cosa més. No hi va haver ni un sol indici de vòmit.
Va ser fàcil dissimular-ho davant els ulls de la gent. En Gerard no ho va sospitar, fins que s'acabava el quart mes de gestació. En adonar-se'n, li digué que estava boja. Llavors va tancar-se a l'estudi. N'Elionora i na Clara ho van saber abans, en una d'aquelles converses al bar. Els ho explica com qui no vol la cosa, mirant lluny. Van observar-la forçant un gest de complicitat. Què haurien pogut dir-li? No van saber trobar les paraules. Li planyien la criatura que portaria al món sense voler-ho. Vora la soca gruixuda d'una alzina, va percebre un dolor agut a l'esquena. Li voltà la cintura com un cop de fuet. Va preguntar-se si estava a punt d'avortar aquella vida que tot just engendrava. No li sabia greu ni tampoc no ho desitjava. Aprengué a viure amb una alternança intensa de sensacions: blanc i negre, calor i fred.
Altres indrets de Pollença: