Prenguérem una caseta a Villa Carlos, una vileta moderna i tranquil·la que té sobre Maó l'avantatge de ser plana, de no fadigar amb les contínues pujades i baixades del qui aficionat a la marina, vivint a ciutat, perd moltes hores anant o venint per rampes fadigoses.

Villa Carlos és població moderna en lo sentit de que es pot assegurar que data del temps de Carles III, si bé abans, en temps dels inglesos que en deien Villa Georges, s'havia iniciat la construcció de cases en aquell mateix lloc on més enrere hi devia haver hagut casetes de pescadors.

Los inglesos començaren per unes senzilles casetes d'esbarjo  per quefes, per empleats superiors de la veïna fortalesa de San Felipe, que tot i essent espaiosa no ho era prou per a isolar-hi, per a gosar, los qui podien fer-ho, de les dolçures de casa pròpia, del Home sweet home! de la romança que canten totes les noietes ingleses. Poc a poc inglesos, francesos i espanyols aixecaren arreu pavellons per l'oficialitat, una iglésia, una casa de salut, i, malgrat l'oposició del Municipi Maonès que sempre féu guerra a l'expandiment d'aquell nucli urbà, la Villa anà creixent, seguint però les vicissituds causades en l'illa pels canvis de dominació.

Ara ja fa temps que Villa Carlos és un poblet bonic, net, que per cert porta ben poca sombra a Maó, de qual ciutat és una bellesa més, un suburbi xamós.

Hi estàvem deliciosament, los carrers hi son espaiosos, clapadets d'herba com a mi m'agraden, tenen per centre una gran plaça amb arbres que no són cap meravella arbòrea però que donen una nota de color agradable. Les casetes hi són elegantones i per pocs diners se'n podien llogar les que volguessin, car sempre n'hi havia de tancades i amb papers a les finestres.

Qui tingui feines llargues de cap, composició d'algun llibre, càlculs dificultosos o senzillament que vulgui reposar del bullici de les grans ciutats enlloc estarà millor.

Certs industrials han tingut la humorada de plantar-hi una fàbrica de teixits... però fa poca nosa!

Villa Carlos és una poblacioneta que ens recordava Salou. S'hi sembla de tan lluny com se vulga, però hi té retirada, una mena de Salou més gran. Salou com a vila quasi no existeix, però lo poc que hi ha té aquell caràcter grandiós i serio de les construccions ordenades després de la instauració de Carles III. Solament que Salou ha quedat en projecte i Villa Carlos és una realitat, una realitat que podria ésser una hermosura si es trobés medi per fer-hi anar més aigua i de no plantar-hi cap més fàbrica. Guardarem bon record dels dies que hi passàrem reposant a casa o fent excursions per les cales d'aquell port de Maó, que verament és una cosa única en lo Mediterrani ponentí, una mena de refugi amb abrics naturals per l'estil dels ports de Malta més a llevant, o de Vigo, a l'Oceà... però amb ribes seques, sense l'hermosura natural del grau gallego.

Ses Voltes

Lo carrer del Bisbe que és a la vora és tot ell lo palau episcopal per una banda, i per l'altra una sèrie de cases modestes però d'una modèstia senyorial, i en aquell carrer i en alguns altres fins d'una apariència rica; inferior però a l'aire magnificent dels palaus nobiliaris que encara queden a Palma.

Les cases ordinàries, fins les més modestes són correctes i ben tingudes... Un detall: a casa del propietari de carruatges que ens llogava sa galera per a fer excursions, menada per ell quasi sempre, lo qual explica que era un senzill menestral, hi havia des del fondo de l'entrada, del zaguán fins a la seva habitació, que era a l'entresol, uns deu o dotze graons que a més de gran netedat portaven com ornament una banda de tapís mostrejat, i al replà de l'escala hi havia un rellotge antic de capsa, un rellotge inglès, que feia d'allò més goig.

Les portes de les botigues i moltes finestres, si no són d'ara, són fetes a la moda i seguint la tradició dels fusters inglesos. Porten quadrets de vidres petits, tenen imposta fixa i les finestres s'obren de baix a dalt, són de guillotina; hi ha racons, cantonades de carrer, tant a Ciutadella com a Maó, que a causa d'aquell fustam semblen cantonades i racons de vileta inglesa.

La catedral és bastant heterogènia. Hi ha trossos antics que daten de la consacració (1257 sobre una mesquita), afegidures de gust dubtós però en conjunt majestuosa i rica.

Es Born

De tot lo que es veu eixint de Maó, lo més important com nota humana és la molt simpàtica Ciutadella a sotavent de l'illa, damunt d'un port molt segur i pintoresc.

És ciutat molt bonica vista de mar amb la taca de sos edificis principals, la catedral i sa torre quadrada, lo Socorro, una construcció que fa molta tossa i el caseriu emblanquinat.

Passejant per sos carrers i places fan de bon veure totes les vies tan netes i aquell Born que sembla verament un tros de gran ciutat. S'hi aixequen en rengle los palaus de casa Vigo, de Martorell, del conde de Torresaura, que no són de molts anys, però que tenen aspecte renaixement, tirant a Lluís XIV amb un senyoriu i una elegància que els fa comparables a les hermoses construccions de Gènova la bella.

Com ornament supletori també hi ha al Born un obelisque en memòria de la resistència de la Ciutat als turcs de Mustafà Piali que el 9 de juliol de 1588 feren en aquell mateix siti horrible matança de gent cristiana.

La ciutat de Maó està plantada dalt de la colina de ponent, de dues que com dos dits colossals s'avancen vers l'aigua i entre les quines penetra el mar, constituint des de cala Sant Esteve i la Mola, vora mar de fora, fins a sa colàrsega, de vegades coberta per l'aigua de mar, dintre terra, una mena de llac, una ría calmosa, fonda, segura, resguardada de tots los vents, on poden fondejar tants navilis com se vulga. Hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos, però el saber que si el mal temps, anant o venint pel Mediterrani obliga als qui naveguen per aquelles aigües a cercar refugi, que allí el trobaran, consola de la quietud que regna en lo port.

De baix del moll fins a ciutat s'ha de pujar per una rampa aspríssima que per sort és de poca llargada. Una colzada davant una caseta que deu ésser d'aduana o consums, altra estropada cap amunt i s'arriba als carrers alts.

Hi vaig arribar amarat de suor, seguint amb calma a l'al·lotet de bordo que em portava la maleta, anant a recalcar a la fonda Petrus que vaig preferir a l'hotel Bustamante... què sé jo?, per res, pel nom. Me sembla que Petrus feia virgilià, que l'altre nom feia massa gòtic. No obstant, a una altra estada a Maó anàrem a l'hotel Bustamante per sebre si el nom tenia influència en la cosa. No s'hi està malament. És més entonat que l'altre, però l'amo en lloc de Bustamante podria dir-se perfectament Toni o Tomeu com qualsevulga mallorquí de bona mena.

No coneixia a Maó ànima viventa, no hi tenia més relacions que les deixades a bordo, de manera que al dia següent, quan lo xabec havent tirat a terra els barrils de ciment se féu a la vela cap a Sóller, no em quedaven per a parlar més que el primer barber on entraria i la gent de cal Petrus.

Recordarem de la centúria passada als Ramis, al major que es deia Joan.

Joan Ramis i Ramis, nat en 1746, doctor a Avinyó de Franca, gran personatge en sa terra quan hi tornà per enyorament, consultor de les autoritats i del Govern en tots los casos greus que tan sovint se produïen en la seva època de guerres continuades, col·laborador en lo que es refereix a les Balears del P. Villanueva; llatinista, hel·lenista, autor d'escrits més o menos importants en quasi totes les llengües europees.

Pere, son germà, nat en 1748, que encara sabia més llengües que ell, escrivia i parlava a la perfecció llatí, grec, hebreu, alarb, inglès, francès, alemany, italià, també era doctor in utroque, graduat a la Universitat d'Avinyó.

Bartomeu, del 1751, doctor en Medicina de la facultat de Montpeller que després de viatjar estudiant per Europa tornà a Maó on visqué sempre més exercint la medicina entre els seus compatricis i els inglesos que llavors ocupaven l'illa. Autor de (en cátala) Breu discurs sobre el perníciós i indecent costum d'enterrar dins les iglésies (ell no hi està enterrat, reposa en el cementiri general).

Josep, 1766, doctor en Teologia, beneficiat de la parroquial de Maó, autor (en català, en menorquí com ell diu) d'un Tractat d'Agricultura i economia rural a Menorca.

Antón, 1771, lo més jove de tots i el més savi, políglota, no cal dir-ho, arqueòleg, historiador, numismata, naturalista, doctor en Dret civil i canònic. Escrigué llibres sobre varis temes: Fortificaciones antiguas de Menorca, Ilustraciones a una inscripción romana descubierta en Ibiza. Ensayo sobre algunas inscripciones y otros puntos de antigüedades, Descripciones relativas a Menorca y noticia de varios monumentos descubiertos en ella.

Tots cinc, fills d'un cosí i cosina, del doctor Bartomeu Ramis i Serra i de Madona Catalina Ramis i Calafat... Hermosa fecunditat la dels dos cosins! Tenen fills des de 1746 fins al 1771, un quart de centúria! I quins fills!

Un diumenge pujàrem al santuari de Toro, dalt de la més alta plana rocallosa de l'illa.

Hi havia bon nombre de romeus, gent de molts caserius i viletes, hòmens i dones de condició menestrala o pagesa en majoria, alguns hòmens feien olor de pastors i enraonant amb uns i altres trobaren que sense ser curts de geni responien amb senzillesa, no deien paraulotes com molts catalans, eren afables, ben criats i respectuosos.

Entre uns quants ens contaren la invenció de la imatge de la Verge que allà dalt se venera: la pastoreta, los llumets, los àngels que baixen, l'avís al Prelat, la processó, la imatge que no es vol moure, etc., etc., la llegenda de quasi tots los santuaris; ens enteràrem de la gran festa que es fa cada any a la Verge en commemoració de la deslliurança de les rates. Los devots ofereixen un ciri colossal en agraïment perpetuo d'haver sigut deslliurats d'una de les nombroses plagues que flagel·laren als pobles menorquins durant la funesta anyada del 1652 —glànola, eixut, febres de tota mena, les rates.

La situació del qui fou monestir habitat fins a 1836 i del santuari és per demés grandiosa. De pertot, al lluny, la mar solemne, sota els peus viles i caserius en centres de predis, de camps pedregosos, limitats per marges, aixecats amb los tan abundants còdols que converteixen certes valls de Menorca en menes de camps que semblen trossos de la Crau de Provença, car lo terrer és arreu sense grans accidents.

Sota Toro i per tota l'illa no hi ha cap serralada visible, lo conjunt de Menorca essent un gran cimall de muntanya robusta i relativament planera, la major altura és Toro, uns 350 metres.

Dintre aquelles finques closes de màrgens de pedra seca s'hi guarda el nombrós bestiar de banya, que amb ses llanes, llets i formatges són la renta principal dels propietaris rurals.

Per aquells camps, calbos de grans arbredes, lo vent hi bufa sovint, lo mateix vent que ens feia tantes maleses a Marsella, que en fa tantes pel golf de Lleó, lo terrible mistral que es congria a les boques del Ròdano i fueteja les ones i els camps, torçant arbrissons i plantes que ajupen lo cap vers migjorn com demanant clemència.

Mercadal, la vila de la salut, la Montpeller de Menorca, és al centre de l'illa, i no gaire lluny de Fornells, a vora mar, amb un port en apariència quasi tan bonic com lo de Maó, però estret d'entrada i sense fondària d'aigües, a propet de Sant Cristòfol, de Sant Joan Carbonell.

Arribàrem a Alcudi per lla a les quatre de la tarda, anant-hi des de Pollença d'on havíem eixit després de dinar.

L'efecte que produeix la vila és inesperat. Sorprèn veure, a l'acostar-s'hi, encara ferms i renglerats los murs i bastions del temps dels Reis de Mallorca. D'aquells Reis que essent menos forts que els de la banda d'ací desaparegueren... per no res!, perquè eren febles, i això malgrat lo testament del gran Rei en Jaume, encara fresc.

Alcudi és una vileta mitgeval amb reminiscències romanes, perfectament conservada, amb sos fossos, ponts i portals, carrers estrets que n'arranquen, caseriu antic i en gran part construït amb pedres vistes, albergs de relativa importància històrica: la casa que fou dels Reis, una altra molt modesta on reposa Carles de Gand llavors de l'expedició a Tunis, altra prop de la plaça, on visqué don Agustín de Argüelles, desterrat en temps de l'amable Fernando VII!

Al centre de la vila hi ha un eixamplament de carrer, una placeta que serveix de Fórum. Allí es celebren fires i festes i en una casa a mà esquerra prop d'un porxo a on preciosament penjada a la paret se conserva la costella monstruosa d'una ballena, hi ha la Casa Mu­nicipal.

Diumenge. Visitat la Vila alta en la qual se penetra per un portal coronat d'esplèndid escudàs amb les àligues austríaques «Philippo Rege Catholico et invictíssimo, etc., etc., 1595»... essent governador de la Força don Ferran de Sa Noguera.

L'entrada aquella s'anomena encara lo Portal de les taules, com si diguéssim de les fustes, dels taulons, pel pont amb cadenes que de nit lo tanca i que de dia cobreix lo fosso.

Prop del portal, a banda i banda, encastades a la muralla, l'italià que la construí, lo famós enginyer Giovanni Baptista Calvi, tingué l'escaient idea de posar-hi dues estàtues romanes —locals— que si bé són mutilades donen al pany de paret en què reposen un aire de riquesa, d'allunyament històric molt suggestiu. Fou verament una hermosa idea la del senyor Calvi.

Més amunt, en lo recinte interior, la portalada porta per ornament les barres d'Aragó.

Mentres l'artilleria fou de poca potència aquella cintura amurallada guardava als ibissencs de qualsevol insult. Avui tot allò és decoració pura. Los murs de pedra escairada gornits arreu de tota mena d'herbes parietàries, revellins, puntes diagonals, camins coberts i els quatre soldats i un cabo que ho guarden causen bonic efecte, però no el produiran ofensiu ni defensiu lo dia que una esquadra sèriament artillada decidís apoderar-se'n.

Té de tot. Primitivament fou castell i després temple assiri, fenici, roma, moro. La situació del rocam ha sigut sempre la mateixa i la gent que han ocupat l'illa han hagut de guardar-la per medis sempre iguals: força material... i  Divinitats!

Per penetrar en la ciutat pròpriament dita, passarem altra vegada lo pont llevadís que salva el fosso construït en temps dels Àustries, com ho proclama el majestuós escut llavorat damunt del Portal, que amb sos aligots migpartits i quartels nombrosos crida misèries presents i grandeses passades. Un cop dintre ciutat, seguint qualsevulga dels carrers que van de pujada s'arriba al replà superior on s'aixeca el Castrum primitiu convertit poc a poc en iglésia cristiana, avui Santa Maria la Major, que ha sigut Seu de Bisbes i que potser torni a ser-ho si un ibissenc que fa de Bisbe in partibus per Madrid vol algun dia pasturar ànimes en sa ciutat nativa en lloc de castelarisar per salons i capelles reials.

D'allà dalt se contempla com gran fondo la mar blava, com dosser l'espai sens límits, i sota els peus lo barri de marina que reposa arraulit pel dolç bategar de les ones, redoltat per randes de bromerenques aigües. A llevant l'illot de Botafoc i l'Espalmadà i arreu pomets de verdura, vetes verdoses formades en la superfície del mar per la impetuosa corrent dels freus.

La Catedral és boniqueta i correcta, aixecada en la mateixa àrea d'altre temple anterior que degué cremar-se, o s'enrunà, i del qual són eloqüent vestigi lo campanar romànic, per l'istil del de Castelló d'Empúries, i un tros de construcció que podria dir-se l'absis de la iglésia nova.

Interiorment és tota ella d'un istil... sense istil, reminiscència de nombroses iglésies romanes (de Roma) fetes de pressa i amb poc gasto.

És d'una sola nau amb capelletes laterals poc fondes, emblanquinades i amb escultures decoratives a les claus de les arcades, als rosetons de la gran volta, damunt dels finestrals, que són quadrats. Les decoracions se destaquen en color de canyella. L'altar major és un templet circular on entremig de vuit columnetes dòriques i sota una cupuleta graciosa se venera una imatge de la Verge Maria.

També s'hi recorda en altaret modest lo martiri de Santa Tecla, la patrona dels tarragonins, primers pobladors de l'illa després de la reconquesta.

La iglésia porta el títol d'un cèlebre temple romà. Santa Maria la Major, lo qual me confirma en que la féu millorar algun prelat o benefactor que devia haver estat a Roma i en portava els gustos. M'hauria sigut facilíssim averiguar-ho però em sembla que la cosa no tenia importància. Darrere l'altar i en lo semicicle que forma la part antiga, o sia el tros de la iglésia vella, hi ha el cor a on seuen deu o dotze capellans. No tenen Bisbe, n'han tingut i regeix la que en podríem dir diòcesi un canonge degà. No vaig veure cap objecte d'art, ni llibre, ni vestiments, ni joies de mèrit superior.

Lo poblat de Sant Antoni s'estén a vora una bahia més gran que la d'Ibissa i va pujant per suaus plans inclinats fins al redós d'un grupo de construccions que vistes de lluny fan molta tossa. Consisteixen en una torre robusta i poc alta del castell que allí hi havia, la iglésia parroquial que hi està adherida i ocupa part de lo que fou castell i un tros de paret lateral al capdavall del quin hi ha l'abadia.

La casa abadial té l'aspecte d'una masia catalana. Està trepada per tres balcons al primer pis (i únic) i una sola porta als baixos. Seguint l'alineació de sa fatxada corre un mur obert per dos portals a punt rodó que donen a un pati destinat a galilea, o sia refugi de feligresos quan fa mal temps i la porta de la iglésia no és oberta, de manera que de fora i de lluny lo que es veu d'aquell conjunt són los balcons i porta de l'abadia, la paret, la tanca amb los dos portals i la torre que fa cantonada.

La planta de la iglésia és rectangular sense creuer ni absis rodó. S'hi entra per un dels costats llargs i a mà dreta hi ha l'altar major, a l'esquerra el cor i potser cercant bé se trobarien per sota la volta indicis d'una portalada que devia donar a l'espai on avui està bastida la rectoria, l'abadia.

Les capelletes laterals són poc fondes i algunes bastant boniques. Una sobretot, casi sota el cor, es d'un gust perfecte. Té per altar una mesa renaixement florit i damunt un hermós tríptic enquadrat dintre un fustam amb llavors en les pilastretes, frisos, capitells i cornises extremadament delicades. Les pintures son casi gòtiques i de bastant mèrit. Representen a sant Joan Baptista la de l'esquerra, a santa Magdalena la taula del mig i a sant Antoni Abat la de la dreta.

Altre altar amb la imatge de santa Agnès és també polit en extrem. La Vergineta porta palma i un anyellet simbòlic. És de coloracions clares i tendres a la manera murillesca tendra.

A l'altar major hi ha un sant Antoni Abat de poc mèrit, en canvi la santa Rita del seu costat és d'allò més bonica. Sembla d'algun pintoràs d'escola castellana malhumorat, un Zurbarán, un Greco, un Ribera de segona categoria.

Les parets de la iglésia, interiorment, són emblanquinades a partir d'una socolada de rajoles groc-blavenques d'un dibuix molt correcte i d'una entonació xamosa.

La trona porta la data del 1769, és de forma de copa i cada un dels seus plafons laterals (és vuitavada) representa un pas de la passió i mort de Jesucrist. Les pintures semblen aprofitament d'algun moble o altaret més antic que la trona. Són molt finetes i de mèrit. És també agradable l'altar de la Verge del Roser amb un treball d'escultura barroca altament esbojarrat. Regalo sens dubte d'una persona piadosa del sigle XVIII que volgué un altar ben a la moda.

Acompanyat d'un vailet que em portava el fato l'emprenguí a horabaixa comptant arribar al Puig a entrada de fosc, passar-hi la nit, i al matí següent, ben reposat, visitar la capella i construccions adjacents, los caserius que s'aixequen per dalts i baixos, los viaranys que els accidenten, les preciositats que de dalt s'havien de veure.

Suat, cama-romput i amb respiració afanyosa vaig assolir l'últim replà, que ja era negra nit.

Casi em pesava no haver escoltat als qui em proposaren l'auxili de manso borriquet i, cercant amb la punta del bastó un lloc propici per a sentar-me, me semblà veure l'ombra d'un home que saltant de penya en penya venia cap a on jo seia.

Era el donat del santuari que acudia a rebre'm. Prompte el tinguí a prop animant-me a donar l'estrepada que encara calia per a ser del tot a bon repòs.

Enraonant amb aquella mena de cabrit humà per qui lo pujar i davallar de Pollença al Puig i del Puig a Pollença era joc de nois, avergonyit una mica de demostrar tal cansament per cosa que ell podia fer dugues vegades en un dia, l'anàvem seguint pas a pas obeint ses indicacions i fins de vegades prenent-li la mà per a no ensopegar en les abruptes lloses que a manera de titànica escalinata ajuden a guanyar l'altura de les altures.

—Déu los guard a vostès. Bona nit tenguen! —deia una veu me­losa.

Era la donada, la muller del donat que eixia a saludar-nos en lo portal del recinte aparedat i que sense més compliments me conduïa a una cambra on traient jo del morralet que duia el mosso roba seca, vaig estroncar la gran suor que em rabejava. Lo donat m'oferí un traguet d'anisat que acompanyàrem d'aigua fresca, després vaig encendre la pipeta i al cap d'un rato ja no sentia lo cansament, ni em dolia haver pujat. Tot era fosc per fora, la lluna no eixiria fins a matinada, inútil extasiar-se contemplant negrures, era preferible espe­rar lo sopar enraonant amb aquella simpàtica parella que separats de tothom gran part de l'any devien viure d'una manera idíl·lica.

Tots los carrers que de la xamosa Pollença menen al camp condueixen directa o indirectament al Calvan o al Puig.

Per la gent del terrer aquells caminals més o menos amples, plans o fondos, deuen tenir noms especials i ser més o menos bons per anar a tal o qual indret, mes lo foraster que no tingui pressa pot seguir-los confiat de que amb marrada o sense lo portaran al peu del tossal que allà en diuen del Calvari o sota la muntanyeta en qual Puig s'hi venera una imatge de la Verge Maria que gosa de gran anomenada entre la gent balear.

Lo Calvari és de fàcil accés. Rampes suaus sombrejades per xops i olms, gornides de bancs i de pedrissos, menen poc a poc al replà superior d'on se veu tot lo poble, terres i monts i en qual centre s'aixeca una bonica capella que n'és lo terme obligat de la passejada.

L'excursió, però, tot i sent agradosa no acaba de satisfer per les ganes que deixa de fer-ne una altra de més important. Anant i venint del Calvari sempre es té a la vista i plantat a l'altra banda del poble lo Santuari del Puig, rodejat de negrenques parets, que vistes de baix semblen murs de castell fort, i la silueta tan bonica que pre­senten i lo que els pollentins conten de llur predilecte ermitatge... decideixen l'esperit i l'exciten a enlairar-se... ajudat de les cames que també es deleixen d'emprendre la que per força ha de ser aspra pujada.