Plaça des Born

Es Born

De tot lo que es veu eixint de Maó, lo més important com nota humana és la molt simpàtica Ciutadella a sotavent de l'illa, damunt d'un port molt segur i pintoresc.

És ciutat molt bonica vista de mar amb la taca de sos edificis principals, la catedral i sa torre quadrada, lo Socorro, una construcció que fa molta tossa i el caseriu emblanquinat.

Passejant per sos carrers i places fan de bon veure totes les vies tan netes i aquell Born que sembla verament un tros de gran ciutat. S'hi aixequen en rengle los palaus de casa Vigo, de Martorell, del conde de Torresaura, que no són de molts anys, però que tenen aspecte renaixement, tirant a Lluís XIV amb un senyoriu i una elegància que els fa comparables a les hermoses construccions de Gènova la bella.

Com ornament supletori també hi ha al Born un obelisque en memòria de la resistència de la Ciutat als turcs de Mustafà Piali que el 9 de juliol de 1588 feren en aquell mateix siti horrible matança de gent cristiana.

Aquell any fou caixer-noble de Sant Joan l'hereu de don Francesc Josep d'Alfàbia, senyor de Son Abatzer, de Bini-Addaia, de S'Alqueria, de Son Comellar Nou, de Sa Vinya Llarga i de set o vuit possessions més. Per tramuntana, per la mitjania, per migjorn, pertot hi tenia terres, i del terme i de fora terme cada diumenge era una professó de pagesos que li anaven a donar comptes del bestiar venut, de les dinades, del conreu.

Era ric i era esplèndid: podia fer lo que va fer per honrar el caixeratge del seu fill, i de lo que va fer se'n parla encara. Li comprà un cavall cordovès de pura raça, li encomanà tot un adreç de plata, i ses filles li varen brodar al seu germà la gualdrapa amb or i sedes fines, com les donzelles dels castells migevals. Per la beguda, ademés de les que feren les monges de Santa Clara, un eixam de dones llogades trafeguejaren dies i nits fent coques, i tots els sucrers de la ciutat tingueren treball a rompre: l'un els macarrons, l'altre els confits, l'altre els sucresponjats, l'altre la confitura. [...]

Arribada l'hora del caragol, al magnífic Born, hi acudí la gent com una riuada. Des de molt dejorn s'havia omplert el passeig. Les galeries dels palaus del Marquès, de can Torrella, de can Cavaller i les finestres i balcons del Casino i de totes les cases del voltant s'ompliren de senyores i senyors, i a baix, voltant l'ària immensa, el poble sencer. El sol hi vessava sa llum abrusadora; però era magnífic l'espectacle de tanta gent, de tantes dones amb els seus vestits clars i les seves ombrel·les de cent colors que donaven vida i goig al bell quadro.

Quan pel carrer del Born entrà a la plaça el flovioler tocant el seu tamborí; quan aparegué la bandera, que flocava vermella com un glop de sang; quan se sentiren a prop els eguins dels cavalls i el xardorós picar de llurs ferradures sobre l'empedrat, un crit d'alegria i d'entusiasme sortí de la multitud.

Aquell era l'instant intens de la festa, de la festa amb la qual havien disfrutat tantes generacions; festa dels cors, festa de la sang, festa de tota una ciutat i una raça; festa amb la qual hi anaven lligades tantes memòries: les alegries d'infants, els amors de la joventut, els episodis més dolços i placenters de cada un d'aquells cors que allà en la plaça bategaven; festa de tots, festa amada i sentida pels pares, pels avis, pels fills; festa pressentida ja per molts en les entranyes maternes.

Donà la cavalcada la primera volta per l'amplíssim Born al so del tamborí i el floviol, al cap el flovioler, després el caixer fadrí amb la vistosa bandera, i tancant la llarga filera de cavalls, tots enflocats, el caixer-senyor, i l'últim la capellana, un sacerdot vestit de cavaller, tot de negre, amb una capeta, que portava al coll, plegada al costat esquerre.

Saludaven els caixers, vestits a l'antiga, caragolaven els cavalls i eguinaven, i entre la gernació tot eren crits i animació i entusiasme: tothom tenia fixos els ulls sobre el jove cavaller de calçons blancs, bota alta, xarolada, frac i capell-entres, l'espasí amb puny d'or, magnífiques pistoles d'arjó; i sobre el cavall blanc, que bracejava orgullós i elegantíssim, les guarnicions de plata brunyida i la rica gualdrapa amb els seus brodats d'or, arrencaven espurnes del sol que llambrejava en el cel.

Al començar la segona volta s'arraconà més la gent, i en tot el Born se féu un gran silenci; bategaven els cors i rompé la banda de música amb la clàssica jota, alegre, vibrant i riallera, i pels muscles de tots els cavalls recorregué com una corrent elèctrica, i de totes les boques sortiren cants i crits i exclamacions. Fins els cavalls més allunyats de la música començaren a saltar, a botar, a donar voltes, i en un instant se produí una confusió enorme: els cavallers no havien pogut guardar la línia i l'ordre de la cavalcada i quasi tots els quaranta cavalls esvalotats corrien i botaven per l'ampla plaça.

Mes l'instant d'emoció, l'instant més hermós de la festa fou quan en Pere Bosch i en Miquel d'Addaia portaren llurs cavalls vora la música. Quan aquelles dues feres sentiren a prop de llurs orelles l'estrident sonar dels plats i dels cornetins, de la primera revelgada, del primer salt anaren a parar al bell mig de la plaça, i allí mostraren els dos cavallers que si eren salvatges els cavalls que muntaven, tenien els muscles de ferro, braços d'atleta i pit de brau. Bots, adreçaments, salts inverosímils, de tot hi hagué.

Per un instant se cregué, i la gent donà un crit ferest d'espant, que en Miquel moria, que el seu cavall l'arrossegava, que havia perdut els estreps: però ell, serè i fortíssim, saludava, saludava cap a una de les galeries a on havia vist el seu amor.

Hi arribàrem a primeres hores de la tarda. Ja posats a dalt, ens trobàrem en un espai vagament urbanitzat, que em semblà molt solitari. Com en tants llocs del Mediterrani, a Ciutadella la gent tendeix a fugir del mar immediat, i, si no té més remei que encarar-s'hi, no el mira pas gaire. Li agrada més mirar la terra, i la seguretat que produeix, que el mar monòton, fred, solitari i esventat. En aquell espai de visible vaguetat es pot veure, però, una gran casa, que em digueren ser de la família Saura, que és una vella família que a l'illa té una certa anomenada. Vaig comprendre que, a la població, algunes famílies tradicionals tenen un pes indubtable. En un bar-restaurant trobàrem — a pesar de l'hora intempestiva — alguna cosa per menjar. En aquest mateix establiment foren prou amables per a fer-me tenir una habitació en una casa particular.

La plaça del Born és el nucli monumental de la ciutat. Al centre, s'hi aixeca l'obelisc erigit a mitjan segle passat en memòria dels herois que defensaren la ciutat el 9 de juliol de 1558 contra la terrible agressió del corsari Mustafá. Li donen magnificència els palaus de Martorell i de Torre-Saura, amb llurs elegants galeries de tres arcs, i la casa de Vigo, amb els seus set balcons en fila sobre fons vermell. Davant aquests edificis s'aixeca l'Ajuntament, erigit damunt els vells murs de l'antiga residència reial. El conjunt és magnífic. [...]

El del comte de Torre Saura, al Born, és d'una bella i ampla façana amb dos cossos d'edificis simètrics amb tres grans arcades neoclàssiques. El portal d'entrada resta coronat per un timpà amb l'escut dels Olives. Passada l'entrada, es troba un pati molt esbarjós de tipus diríem feudal. Al saló del tron es destaca, sobre una estrada i sota dosser, una poltrona girada cap a la paret, en senyal de respecte, costum entre els títols de Castella.

És molt agradable de donar un tomb per aquesta vella Ciutadella senyorívola, de carrers sense pujada, molts empedrats. A Ciutadella — a diferència de Maó, com en tantes altres coses — no hi ha pujades. Les úniques són les d'accés des del port; Ciutadella està aixecada damunt un pla. En aquesta Ciutadella vella es troben els palaus de la noblesa menorquina: els dels marqueses d'Albranca, de Salort, de Squella, de Sintas, d'Olives, de Saura. Aquest darrer, aixecat a les acaballes del segle XVIII, és de belles línies, amb portals i finestres llavorades en gres fi del país, dintre les línies clàssiques i un ràfec voladís, també de pedra, formant quarters.

El palau dels marqueses d'Albranca, títol menorquí, dona al carrer del Santíssim. Té una façana severa, sense cap altre ornament que una cornisa i una sèrie de balconets. L'àmplia escala està coronada pel blasó familiar. A la part posterior de l'edifici s'obre un jardí d'una gran bellesa.

Sa Colcada

Semblança justa d'una noble raça:

al toc de sometent i via fora!

El poble es féu guerrer quan va ser l'hora

de defensar la Fe i la llar, en massa.

Avui en festes sa colcada passa,

fent cargols, enmig del goig, que esflora

cants, riure, crits i el flabiol tothora...

Al pla jocs i torneigs; al Born, la plaça

bull de gent –es jaleo- fent rissaga,

empesa per la música que abriva

cavalls i cavallers... No, no s'hi apaga

el caliu a la llar, la fama activa...

I un alça enlaire el cor; car la nissaga

dels almogàvers encar ara és viva!

Se sabé que el procurador fiscal de Ciutadella s'havia traslladat a Maó, per acusar l'alcalde Scalà i els cavallers Antoni Olivar, Francesc Mir, Jordi Uguet, Gil Calderer, Nicolau Calderer, Bernat Scalà i Bartomeu Mir, arrestar-los i menar-los a la presó reial de Ciutadella, on sofriren un dur any de presó i de turments interiors. Carles V nomenà governador al senyor Pere de Figuerola, i essent Rafel Ballester advocat fiscal de Sa Majestat se celebrà judici contra els encausats, que vegades confessaren sota tortura i les dones dels quals hagueren de suportar més d'una brutalitat. Per fi, el 20 d'octubre de 1536, es llegí la sentència a la plaça del Born. Foren confiscats tots els béns dels reus, exclosos els seus fills i filles de prerrogatives, privilegis i oficis, i els processats condemnats a mort. El 24 d'octubre foren arrossegats bàrbarament pels carrers de la vila i hom els portà al cadafal, bastit a la mateixa plaça del Born. Allí li fou tallada a Antoni Olivar la mà amb què havia obert la porta de Maó a l'enemic, i a Jordi Uguet el peu dret amb què entrà a la ciutat en companyia del turc, i tot seguit foren degollats i esquarterats, i el cap i la mà de n'Olivar, amb el peu de n'Uguet, foren exposats damunt el portal que havien deixat lliure a Barba-rossa; i el cap de Jordi Uguet fou col·locat al bell mig de la plaça del poble de Maó. Igualment, la testa segada de Francesc Mir se situà en el precís lloc del bastió per on havia davallat a parlamentar amb Keir Eddin, i la de Gil Calderer fou penjada a la portalada de la casa de la Universitat. I, a més, les despulles de tots els encausats, degudament trossejades, varen ésser distribuïdes per tots els emplaçaments públics de la població.

L'Acta del Turc és un text de vint-i-tres paràgrafs que es llegeix cada 19 de juliol a la sessió pública que abans celebrava la Universitat i que ara acull l'Ajuntament de Ciutat de Pregonda, aquesta nova corporació que ens ha arribat amb l'administració borbònica. L'Acta és un relat èpic de «la Desgràcia», d'aquesta heroïcitat col·lectiva que mai ningú no ha posat en quarantena i, menys encara, ha contradit.

Mes enllà, però, de les paraules d'enaltiment, i deixant una mica de banda l'elogiós panegíric que se sol fer en aquests actes commemoratius, tots sabem que l'assalt a Pregonda és un exemple de ràtzia de les moltes que, al llarg del segle XVI, va dur a terme l'imperi Otomà, que, sota el regnat de Solimà el Magnífic, va viure una incessant expansió, tant marítima com terrestre. Cada estiu, l'armada turca feia tremolar amb les seves incursions els seus veïns cristians de la conca occidental de la Mediterrània. I avui sabem que el rei Felip II coneixia aquesta realitat, per això es fa difícil entendre per què va deixar l'illa de Pregonda abandonada a la seva sort.

Pel que fa a l'assalt, he de dir que sempre m'havia sobtat una mica la versió que en parlava en termes de gran carnisseria, perquè avui sabem que l'objectiu dels tures era arrambar amb els béns materials de valor que trobessin al seu pas i, per damunt de tot, fer esclaus per lucrar-se després amb la seva venda als mercats de Constantinoble. Tanmateix, aquella versió sempre ha tingut molta prèdica entre la gent, i és, com hem vist, la que assumia el síndic Carles Squella. Però no hi ha dubte que avui s'hauria de matisar.

Que hi hagué lluita, això no ho discuteix ningú, perquè l'assalt no es podia fer d'altra manera. Però si partim del testimoni de l'Acta, que ens parla clarament de «sis-cents vint hòmens» de defensa, i ens assegura que l'armada turca assaltant posseïa «cent quaranta veles» i «quinze mil hòmens de pelea», és difícil creure que, més enllà de la brega cruenta de l'assalt, amb morts per cada banda, més enllà del pillatge, del saqueig i de les destrosses provocades pels incendis, que no és poc, l'enfrontament provoqués les baixes que l'imaginari col·lectiu sospita.