Monument a l'Estudiant

Autor: Aureli Capmany i Farrés
Obra: Cançoner popular , 1980

L'estudiant de Vic

Una cançó vull cantar
una cançó nova i linda,
d'un estudiant de Vic
que en festejava una viuda.
Bon amor adéu-siau
color de rosa florida.

La viuda s'hi vol casar
lo seu pare no ho volia;
l'estudiant se n'és anat
a serví una rectoria.
Quan la viuda ho sapigué
tingué llarga malaltia;
la viudeta se'n va a l'hort
en un jardí que hi tenia
un jardí de totes flors,
rosa vera i satalia
a la vora del jardí
un roseret n'hi havia,
a la vora del roser
la viuda s'hi adormia,
ja en passava un rossinyol
que pel mon dóna alegria;
-Rossinyol, bon rossinyol,
tu cantes i jo estic trista,
rossinyol, bon rossinyol,
¿com portes tanta alegria?
-Porto noves de l'amor
del cor que tu més estimes.
-Si això n'era veritat
jo bé te'n regalaria
te'n faria lo bec d'or
les ales de plata fina.
-De noves prou te'n daré
però no te'n convindria,
a Roma lo trobaràs
servint una rectoria.-
La viuda se n'és anat
vestida de pelegrina
quan la viuda arriba allí
l'estudiant canta missa.
Quan la viuda lo coneix
una basca ja en tenia
l'estudiant se n'adonà
i també se'n defallia.
Nines que veniu al món
no us fieu de gent de llibres
tenint-ne quatre raons
ja se'n van a cantar missa.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesia, 2 (Jovenívoles; Al cel) , 2006

ALS ESTUDIANTS (fragment)

Recepta
Pareu, savis y capgrossos,
forts de gecs i gamarussos,
los auriculars obussos
si com jo els teniu ben grossos,
i oïu a un xafaterrossos
dels més tous i burricassos,
que us farà grans bordegassos
dant-li deu maravedissos,
lo que a molts incircumssissos
serà dels deu xeringassos.

Amb aquest mètodo qualsevol tros d'ase pot ser un ESTUDIANTÀS amb lletra grossa, sense mirar-se cap llibre. És tret de las memòries pòstumes de la tia Coliflor, i donat a llum per lo Venerable Estirabec.

Si per sort tens un bon nas,
com los setrills i pebreres,
sense unes grosses ulleres
de casa mai sortiràs:
amb un cigarro aniràs
com la cuixa d'un cossaco,
i si acàs no tens tabaco
fuma boll o fullaraca;
que sens claus a la butxaca
també es pot fer el gran i el maco.

Parla poc, mes parla amb to,
com lo profeta Bitzega,
i de tant en tant engega
algun nequaquam rodó:
i et dic  que amb tanta atenció
s'oiran tos arguments,
que obriran tots los oients
tan bell davallant de boca,
que hi passaria una coca
sense tocar a les dents.

Vés sempre tot estirat,
com un ruc quan  s'assoleia;
camina amb prosopopeia,
pompós i arrepetellat:
i, anque passés Pons Pilat
vestit de pontifical,
no et llevis lo gavadal
ni pel bisbe si passés,
pus ell és bisbe només
i tu pots ser cardenal.

Digues que tens una xàvega
al cap d'històries i cròniques;
de matèries filosòfiques
en tens fins plena la mànega;
la hidrostàtica d'una ànega
tens, i los pèls de Xenòcrates;
que ets més entès que un Hipòcrates
en píldores, nafs i càmfores;
que el fil prim tens de Pitàgores,
i el furgar fondo de Sòcrates.

Autor: Martí Genís i Aguilar
Obra: Sota un tarot , 1930

Cabalment en el moment de jo arribar-hi, els escarafalls de les dones i els espinguets dels nens significaven que s'hauria descobert quelcom extraordinari. La pols no em deixava veure res; i em va tot sobtar un cop que em va donar a la cara una cosa com un ocell, tot bobo, lleig i negre, i que va desaparèixer entre les jàsseres de la teulada. Mes eixint d'aquell, un altre va fer la mateixa funció, i després un altre, i molts d'altres, s'escamparen per l'aire d'aquell arxiu fantàstic, fent amb les ales una fressa sorda, espantant-me els nens, acovardint la seva mare, i fent fer cop de mueques i cosoneries a les minyones.

—Tenen ales de dimoni!—va exclamar una.

—Pare! pare! em varen cridar els dos nois: d'una cosa d'aquí n'ixen dimonis petits; no pugi: volem anar a baix.—Per poder-me quedar a dalt, vaig dir-los que no s'espantessin; que si eren bons minyons, els dimonis fugirien; i que no es moguessin d'aprop meu.

—Estic que surten d'un barret!—va dir l'esposa. Efectivament: en un angle d'aquelles golfes, encaixonat entre ferregots, cartrons, llaunes i fustes, es veia al fons de tot una boca com d'un barret colossal, amb les ales roges tirades endavant, venint de biaix a la vista, com el gruix d'una paret al vol d'un portal. A dins ni sé el que hi havia: mes era el niu fosc d'un exèrcit de ratespenades, que no avenint-se a la llum del dia com el personatge que el simbolisme místic les fa representar, corregueren a continuar el son interromput en els primers forats on varen anar a donar de cap. Vaig desenterrar aquell barret, i a l'aixecar-lo em féu venir una impressió de fred i de tristesa. Em varen venir memòries contemporànies d'aquella antigalla: i en veritat que el cor sempre sent pena al recordar-me aquells temps venturosos de la jovenesa, que mai més no poden tornar. Ja no tenia cap forma: i les condicions estètiques que el perfilaven s'avenien guapament amb el nom bonic de barret dels dimonis que els meus nois li posaren.