Plaça de Sant Just

Autor: Lluís Almerich i Sellarès
Obra: Los viejos rincones de mi ciudad , 1946

Doncs bé, al costat de la font ha jugat a la xarranca, a rescats, a la rotllana, potser a la morra com un almogàver —era de família d'almogàvers—, el poeta Joan Boscà Almogàver, fill de patricis catalans, que es deixà arrossegar per l'esclat de l'imperi de Carles I. Els seus pares, els seus avis, consellers de la ciutat, domiciliats  en el veí carrer de Lledó. Era morè, d'ulls brillants, culte, cortès, cavallerós, amic d'Itàlia i de Castella. Sentí la fascinació de la poesia castellana i s'hi deixà arrossegar. Per això, sent un poeta, la seva obra va ser mediocre; perquè la interpretà la ment i no pas el cor, que és on nien les muses. La seva musa natural havia nascut a Sant Just i no s'acostumava a la bullanga tronera de la plaça  de Zocodover. Sabia molt més de testaments hològrafs, de parla noble, clara i precisa, que de ritus mossàrabs i de pompes amoriscades. Catalans eren els seus, català l'ambient que l'envoltava, però ja no ho eren els seus amors.  La seva passió de mosso penjava del voleiar del mocador de doña Ana Girón, nobilíssima dama que el féu un marit venturós i que a la seva mort va tenir cura amorosa de recollir la seva obra, que per ser castellana, tingué poc interès per la poesia vernacle del finat.

Boscà oblidà que havia jugat a tocar de la font de Sant just, que els seus avantpassats havien estat mercaders i consellers d ela ciutat i que la fortuna que heretà era essencialment barcelonina. Influència exclusiva de l'amor? No. Havia estat donzell de l'Emperador —astre rutilant de tota Europa—  , amb un altre donzell poeta: Garcilaso de la Vega; i el tenien enlluernat les grandeses imperials. De moda hi havia Petrarca. S'havia descobert un nou món. Boscà ja no era Boscà, sinó Boscán. Havia travat amistat a Granada amb l'humanista Navaggiero i aquell li havia fet oblidar la seva Barcelona, la seva llengua nativa, el seu barri de Sant Just.

Autor: Miquel Llor i Forcada
Obra: El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de Sant Just , 1935

L'eco de les veus irritades, ferint la pau de la plaça que la minva de claror encongia més, obligà el senyor Camil a treure el cap a la finestra de l'obrador. No res; la senyora Carme, de la merceria, tornava a parlar fort amb la seva cosina Rita. Com que no li interessava reprengué la tasca, voltat de porcellanes, de vidres, d'esmalts, que mans barroeres o distretes havien deixat trencar, i que les seves, tan enginyoses, adobaven, enganxaven, restituïen a l'aparença de nous, amb amor anònim.

Vesprejava i va aixecar-se per encendre el llum. Abans de cloure els porticons, aturà la mirada a les pedres de Sant Just, esculpides pel fervor d'uns artistes anònims; l'aturà, amb el mateix respecte amb què acollia les porcellanes esberlades que li duien a la botiga, a les plantes arrapadisses, agafades a les esquerdes de la font, als angles de les cases, verdeloses d'humitat, cremades pels anys, i en el retall de cel d'octubre que moradejava enllà dels terrats. Tancà el finestró, per temença que un cop de pedra maligna no li fes estralls al prestatge dels esmalts, com aquella vegada que una mà cruel els colpí emparada en la fosca.[...]

Silenci nocturn i vent de març en el cor de l'abril fredós. Tot just vingué el dia es llevà, amb daler de la claror que esborra els fantasmes que gesticulen en la tenebra. Sortí a la plaça. Ves!., com lluïa les gràcies en aquella hora tranquil·la, sense trepigs, ni murmuris! Les pedres i tot reverdien de primavera. El campanar de Sant Just s'il·luminava d'un voraviu tebi, de sol, aire amunt.

S'acostà a la font, clapada d'ombres humides i es capbussà en la delícia del doll fred. De seguida es sentí pacificat i a punt d'entendre les converses de tothom. De bona gana s'hauria plagut a aturar-se i parlar amb la Rita, que se n'anava a missa primera; preguntar-li si ja li havia passat el refredat i si ja li florien les clavellines al balcó. Però ella només va poder tornar-li el bon dia., perquè la campana assenyalava la darrera crida apressada.

Aixecà els ulls cap al cim de la font, decorat amb escuts i l'escultura del Sant tutelar amb rínxols medievals i la palma al braç; un somriure beat al llavi de pedra.

«Si els homes sabessin somriure així, de clements!», sospirà. I en el seu cor, va fer-li l'efecte que, d'allà dalt estant, el Sant li parlava :

— «Fes-te càrrec de la barroeria dels homes: de la imbecil·litat humana. Dius que és un enigma que et torba? És una temptació del dimoni interrogar com fas. Refugia't en el bell espectacle del món, i espera. Adoba les esquerdes: les catàstrofes minúscules dels teus vidres i dels teus esmalts; que no s'hi coneguin les juntures, fins a l'hora de la mort, que et serà dita la VERITAT.»

—«Però; i el dubte, Senyor? i la manca de fe? i no saber on hem d'apuntalar-nos! i la ceguesa, que no deixa que Us veiem en l'aflicció!»

Tornà a dins. Arran d'aparadors, les velles peces adobades llanguien per manca de llum. N'agafà una amb cada mà i sortí a mirar-les bé. Eren un gres verd i ataronjat, de tendror vívida als dits que el premien, i una porcellana dura, brillant, de Saxònia, que figurava una veneciana del set-cents, amb tricorni, somrient rere la careta brodada. Els oferí a la llum i va contemplar-los, feliç, sense adonar-se que la Rita, al costat de la brodadora de casulles, tot baixant els graons comentava: — Ja fa temps que estic veient que es torna boig. Voldria que se n'anés del barri. Qualsevol dia ens pot donar un ensurt. –I va entrar a la seva cavorca, molt satisfeta.

El senyor Camil se'n torna a dins, amb el batec de l'alegria al pit. La plaça queda sola en la benignitat de la llum del Diumenge, remorosa de campanes i d'un vol de coloms, les ales enceses de sol. En un viratge oblic, el més ressagat es decanta, i va a posar-se a l'espatlla del Sant infant, que torna a somriure.

Autor: Josep Maria López - Picó
Obra: Brises barcelonines , 1950

Placeta de Sant Just

 

Placeta sonora

de sol i d'una veu d'infant.

Els coloms hi volen.